Cultura
Focus dona l’alternativa a joves i adults
Mentre que el Romea produeix La Zaranda, a la Villarroel s’aposta pels Sixto Paz o La Calòrica
Ramon Madaula debutarà per Nadal al Romea com a autor d’una peça de gran format
Josep Maria Pou protagonitza ‘Moby Dick’ al Goya, que torna a convidar la comèdia ‘Art’
Tot i la foscor, sempre es respira esperança amb La Zaranda
šUna temporada ambiciosa per a Focus. La productora ha forçat la màquina aquesta temporada (després que, finalment s’hagi reduït l’IVA del 21 al 10% a les entrades dels espectacles en viu) amb repartiments més amplis. Però, a part de buscar els actors de prestigi que garantiran interès a la taquilla dels teatres del Romea, el Goya, la Villarroel o el Condal, també s’ha volgut donar opcions a nous talents com el dramaturg (Joan Yago), directors (Iván Morales, per exemple) o companyies que estan guanyant-se un espai al sector comercial (La Calòrica o Sixto Paz, per exemple). Per una altra banda, Carles Canut repta poder produir una obra de les companyies de creació històriques cada temporada (entre les quals figuren Els Joglars, Comediants o La Fura dels Baus) com a sentit homenatge a una generació d’actors que són ja “patrimoni” del teatre; “potser no ens correspon però estem disposats a fer-ho”, insistia fa uns dies.
Jordi González, director de continguts de Focus, creu que les línies estratègiques de cada teatre es consoliden encara més amb el disseny d’aquesta temporada. Serà la primera temporada que programi Carles Canut al Romea. Quan va marxar Borja Sitjà (després de guanyar el concurs per dirigir l’Archipel de Perpinyà) van entendre que el teatre de major prestigi de Focus necessitava que el director tingués una gran relació amb el públic, “el Romea és un vaixell complicat”, admet González. Per això, van optar per Canut, que també és el president de la Fundació Romea i que garanteix estar en el dia a dia de la sala. La primera decisió de programar La Zaranda ja demostra un fet valent: és una companyia que lluita contra tot, “és un teatre que ens entusiasma”, comenta el director de continguts. Però també ho és decidir mantenir un Off Romea sempre latent per donar veu a les propostes més marginals, amb obres que s’han pogut veure i que aprofiten una segona oportunitat amb la tirada del teatre (actualment hi ha Xarnegos i, més tard, Aula Brecht i Kabarett-Protokoll). El Romea inclou dues visites curtes d’Alberto San Juan): España ingobernable (del 17 al 22 d’octubre); i Autorretrato de un joven capitalsta español (20 i 21 d’octubre). Ernesto Caballero presentarà una dramatúrgia a partir de les sis novel·les de Max Aub (del 26 d’octubre al 5 de novembre). Més tard, arribarà el Calígula, que ja es va poder veure al Festival de Mérida i al Grec aquest estiu. Amb Pablo Derqui com a emperador despietat i sota la direcció de Mario Gas. L’actor Ramon Madaula estrena el seu primer text amb un repartiment de gran format. Després de comprovar la seva habilitat en fer peces per a dos actors, ara ha acceptat el repte del Romea i farà una obra comèdia, dirigida per Jordi Casanovas i amb Canut, Jordi Bosch i el mateix Madaula en el repartiment. Serà del 17 de desembre al 18 de març. Aquesta comèdia confirma la tendència d’aquesta temporada perquè les productores apostin per les comèdies de bulevard (una peça d’arrencada divertida i molt quotidiana que va guanyant en agror pel conflicte dels personatges), en comptes dels musicals de gran format de la temporada passada. També s’inclou Troyanas, dirigit per Carme Portaceli i que també es va representar a l’amfiteatre Grec aquest estiu, amb Aitana Sánchez-Gijón de cap de cartell. Només del 20 al 25 de març. Julio Manrique (exdirector artístic del Romea) protagonitzarà Èdip, un muntatge clàssic amb direcció d’Oriol Broggi, “una producció ambiciosa”, en paraules de Jordi González i que estarà en cartell de l’abril fins al juny, unes dates en què el públic habitualment ja ha refredat molt la seva intenció d’entrar als teatres.
El Teatre Goya ha engegat temporada amb l’èxit de públic del TNC, produït per La Brutal Don Joan, fins al 22 d’octubre. Durant un mes es podrà veure Incendios, la versió en castellà de Mouawad protagonitzada per Núria Espert i Laia Marull. Lolita repeteix després de la seva Plaza del diamante, que va esgotar entrades al Goya. Ara torna amb una comèdia amarga, Prefiero que seamos amigos, dirigida per Tamzin Townsend. Moby Dick és, possiblement, l’aposta més valenta del Goya. L’adaptació de la novel·la de Melville la protagonitza Josep Maria Pou. La temporada acabarà amb la nova reposició d’Art (Arquillué, Orella i Villanueva). Serà la tercera temporada a aquesta sala, d’una obra que es va estrenar al Municipal de Girona dins del Temporada Alta.
Villarroel, internacional
La Villarroel havia volgut mimar l’autoria de casa, ser una sala que descobreix nous autors. Aquest any, però, només l’atén amb una reposició (molt esperada, això sí). Fairfly que va esgotar localitats al Tantarantana. Sí que manté el to de dramatúrgia contemporània i de donar opcions a nous talents. Perquè ara ha arrencat amb La Calavera de Connemara, dirigida per Iván Morales. I repetirà Sixto Paz, amb direcció de Pau Roca, amb un text de Mike Bartlett, Bull (amb Joan Carreras, Jordi Rico, Marc Rodríguez i Mar Ulldemolins). Per últim, Sílvia Munt dirigeix tres grans actrius (Clara segura, Marta Marco i Cristina Genebat), una producció que s’estrena al desembre i que continuarà fins al març: Les noies de Mossbank Road, d’Amelia Bullmore. En la programació Off, Tania Brenlle ha rescatat el Mos maiorum, una peça estrenada a l’antic teatre el curs passat i una proposta argentina, Inestable d’una comèdia de dos antiherois.
El Teatre Condal és la sala que busca el públic menys habituat a l’escena: en aquest sentit, Desconcerto és una molt bona proposta per trencar amb dos tabús: que el teatre és avorrit i que els músics no saben interpretar un gag. El director Jordi Purtí ja va aconseguir afinar el gest dels músics de l’Orquestra de Cambra de l’Empordà Concerto a tempo d’umore (2015). La versió castellana d’Els veïns de dalt s’acomiada (amb Eva Hache al repartiment) deu dies. Brodas Bros (habituals al Coliseum) presenten un tribut a James Brown amb una proposta de dansa urbana. Per una altra banda, Mag Lari presenta 25 il·lusions, un nou espectacle de màgia de gran format amb què celebra el seu quart de segle d’artista. L’actor Joan Pera només intervindrà, en principi, en un espectacle aquesta temporada, El fantasma de Canterville; una dramatúrgia de Joan Yago (l’autor conegut per la seva vinculació a La Calòrica, tot i que també ha escrit treballs com Aneboda o You say tomato).
40 anys de La Zaranda, al Romea
La Zaranda és una de les companyies de teatre que practiquen obres de creació més antigues que continuen vives de les que hi ha a l’Estat espanyol. El seu teatre té unes arrels molt populars però el seu univers és al mateix temps fosc i entregat, gairebé contemplatiu. Amb una enorme capacitat per il·lustrar imatges potents a escena (que evoquen tot un univers plàstic romàntic, de molts clarobscurs) intenten donar un pas més al seu joc de fort compromís amb l’art. Ara, per celebrar els seus quaranta anys, han optat per deixar a escena només els tres actors de la companyia i procurar desprendre’s de tot allò amb què La Zaranda els ha pogut intoxicar al llarg de quatre dècades de trajectòria. Per aquesta raó, en l’obra es dóna espai a l’actor que dialoga amb el personatge. Ahora todo es noche és una producció del Romea. Estarà en cartell fins al 15 d’octubre.
El director Paco de La Zaranda reflexiona que van començar pensant que feien teatre per expressar el que sentien. Ara , en canvi, confien que sigui el teatre que s’expressi lliurement “a través nostre”. Aspiren a desfer el seu caràcter i consciència perquè els posseeixi el personatge: invoquen que el teatre se’ls presenti a la sala d’assaig. La representació escènica és el producte final, les restes del naufragi de la creació, comenta el dramaturg Eusebio Calonge. La seva posada en escena és molt ambigua: convida que sigui l’espectador el que tanqui la trama amb les raons dels personatges, conclusions vitals a partir de les reflexions destil·lades projectades a escena. En aquest sentit, els membres de La Zaranda no se senten gaire a gust en unes cartelleres amenaçades pels “xarlatans” que no fan de pont entre l’art i el públic.
La Zaranda reivindica els seus treballs com una manera d’explicar-se les vides que aconsegueixin commoure. Després d’una llarga trajectòria que els ha dut per mig món amb aquest teatre visual i, en certa manera, físic, admeten que ara són menys agosarats en els seus equilibris. Els personatges de Ahora todo es noche són uns indigents que ho han perdut tot. Per al director, tothom pot necessitar demanar almoina, sigui econòmica o de falta d’estimació. Però, tot i la foscor del quadre, (i del títol) en realitat al darrere sempre hi resa una esperança. Sempre després de la nit hi ha l’alba. Com Dostoievski, Calonge afirma que La Zaranda sempre diu que “la poesia ens salvarà”.
