Només dos o tres films

No hi ha dubte que, després de la Mostra de Venècia, i encara que la seva programació sigui compatible amb la del de Toronto perquè se celebra en un altre continent, el Festival de Sant Sebastià té problemes per aconseguir una secció oficial potent, perquè és l’últim dels grans festivals cinematogràfics de l’any i, a més, és a la cua pel que fa al reconeixement internacional. Passa any rere any, tot i que també és cert que sempre conté alguna pel·lícula valuosa que han rebutjat o se’ls ha escapat a Canes i a Venècia.

Pel que fa a aquesta 65a edició, aquesta cronista considera que n’hi ha dues, que, de manera respectiva, han arribat al principi i a final del festival: Le douleur, amb la qual el cineasta francès Emmanuel Finkiel adapta d’una manera colpidora el relat autobiogràfic i homònim de Marguerite Duras relatiu a la seva experiència al final de l’ocupació alemanya i mentre esperava el retorn del seu marit, Robert Antelme, d’un camp de concentració, i Le lion est mort ce soir, una declaració d’amor al cinema (i al plaer de fer-ne) del japonès Nobuhiro Suwa amb la complicitat de Jean-Pierre Léaud, que interpreta un vell actor que, mentre reviu un amor perdut de la joventut, coneix un grup de nens que filmen una pel·lícula amb ell.

Seria motiu de celebració que el jurat, presidit per l’actor John Malkovich, reconegués aquestes dues pel·lícules dins del palmarès de la secció oficial a concurs, que ahir va acabar amb la projecció d’El capità, un film de Robert Schwentke que reconstrueix un episodi real succeït a Alemanya al final de la Segona Guerra Mundial en plena desfeta del règim nazi: un desertor de l’exèrcit alemany va robar l’uniforme d’un oficial i, aprofitant el caos, va formar una banda que exterminava els presoners d’un camp de desertors i lladres per sobreviure. Un film que, en tot cas, insisteix, fins a arribar a semblar que s’hi complau, en la maldat humana i en allò en què pot convertir-se un home per l’instint més brutal de supervivència.

Ahir, a la secció Perles, amb pel·lícules provinents d’altres festivals, se’n va projectar una de molt dubtosa que va presentar-se a Venècia: The leissure seeker, primera incursió nord-americana de l’italià Paolo Virzi, el director de Locas de alegría. Protagonitzada per Helen Mirren i Donald Sutherland, és una pel·lícula que voreja la pornografia sentimental amb la història d’una parella de vells malalts (ella està malalta de càncer i ell pateix Alzheimer) que s’escapen per viure el seu últim viatge junts. Hi ha hagut altres perles millors i altres pel·lícules en les seccions alienes a l’oficial a concurs que, en tot cas, han configurat una programació prou atractiva perquè el festival, novament, hagi tingut un gran èxit de públic. I, a més, ha fet un temps esplèndid a Sant Sebastià.