Processos oberts

Susan Meiselas (Baltimore, 1948) no ha tingut mai cap pressa per disparar la càmera. Un feix de cartes esgrogueïdes dona una pista de la seva manera de treballar, pacient i sensible amb la realitat que vol fotografiar. És la correspondència que va mantenir a principi dels setanta amb unes strippers que actuaven en fires ambulants de Nova Anglaterra. Amb elles va pactar com sortirien en les fotografies. Així treballa Meiselas. Amb acords i complicitats. I, si cal, sumant altres capes d’informació a les fotografies. Per exemple, sonora. Al reportatge de les strippers, hi va acabar incorporant entrevistes enregistrades. La veu d’aquelles noies comptava tant com la seva imatge.

Meiselas sempre ha dubtat del mitjà fotogràfic. En coneix els límits i busca alternatives per superar-los. Si un concepte ha estat neguit i estímul alhora en la trajectòria d’aquesta fotògrafa és aquest: el dubte. Meiselas, “la fotògrafa que dubta permanentment”. Així la defineix Carles Guerra, el director de la Fundació Tàpies, institució que s’ha decidit a muntar-li una exposició retrospectiva que es pot visitar fins al 14 de gener.

El títol de la mostra és Mediacions, però que ningú es malpensi que s’ha triat a última hora per connectar-se amb el moment polític català. Fa mesos que es va decidir. Una altra cosa és que a Meiselas li ha semblat una “coincidència extraordinària”. L’1-O era a Barcelona i no se’n va poder estar: va sortir corrents al carrer a fer fotografies de les cues als col·legis electorals. Va fer una pila de fotografies “de gent que es feia fotografies” i va quedar corpresa de la fal·lera dels catalans per compartir i fer circular les seves experiències pujant les imatges a les xarxes socials.

Aquesta idea “d’imatge transportable” l’ha perseguit sempre, avançant-se als temps quan no existien els dispositius tecnològics. La seva mirada renovadora va ser clau perquè el 1976 la fitxés l’agència Magnum, del tot conscient que en la seva nòmina no hi tindria una fotoperiodista convencional. Al cap de res viatjava a Nicaragua en els albors del que esdevindria la revolució popular sandinista, que va documentar abans, durant i després del triomf dels insurgents.

Abans, durant i després, atenció a aquest detall. Aquest ha estat sempre el seu modus operandi: no desentendre’s dels conflictes més enllà del seu instant àlgid de tensió mediàtica i establir-hi una relació de llarga durada. En el cas de Nicaragua, va tornar-hi molts anys després per saber què se n’havia fet, d’aquelles persones que havia retratat en plena tragèdia.

Repatriar les fotografies

“El temps fa que canviï molt el que la gent és i el que les imatges signifiquen. Les fotografies aturen el temps, però, per a la gent, el temps no s’atura”, reflexiona Meiselas, que té una paraula preciosa per referir-se a aquesta obsessió per anar i tornar sempre als llocs dels fets: les fotografies cal “repatriar-les”.

Guerra assenyala que una de les particularitats del seu treball és que subverteix la categoria d’espectador i el transforma en ciutadà. “La seva fotografia implica la participació civil”, indica. Fins al punt que ella es pot acabar convertint en una mediadora en detriment de l’autora. En el seu projecte al Kurdistan (una altra feliç coincidència amb l’actualitat, per cert), va preferir arreplegar àlbums familiars i postals per traçar la veritat del poble kurd. Va donar pas a la fotografia com “l’art de la societat civil”. Meiselas va arribar al nord de l’Iraq el 1991 per documentar les fosses comunes amb les restes dels prop de 200.000 civils kurds que van perdre la vida durant l’atroç campanya militar d’Anfal, liderada per Saddam Hussein.

La seva aventura per recopilar imatges domèstiques i relats colpidors de kurds que reivindiquen la seva maltractada identitat continua. De fet, ha aprofitat la seva estada a Barcelona per dur a terme un taller amb exiliats que viuen a la nostra ciutat. Meiselas és una fotògrafa que trepitja un terreny de projectes molt amplis, però al cap i a la fi tots comparteixen un factor: la violència. També la de gènere, com es veurà a partir del 14 de novembre al Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison, on la Fundació Tàpies ha volgut que es mostrin específicament aquestes fotografies.

Meiselas, com el seu procés de treball, és una autora oberta. Als anys noranta, mentre exercia la fotografia de combat en conflictes bèl·lics d’arreu, va dedicar un reportatge a un local sadomasoquista de Nova York en el qual els seus clients graduaven el dolor que volien sentir. Aquesta, una violència a la carta.