cultura
Lluís Maria Todó
Escriptor
“El que s’ha fet per protegir el català no ha servit gaire”
És un error garrafal considerar que Catalunya és una terra conquerida i colonitzada
El novel·lista i traductor Lluís Maria Todó explora en el seu darrer treball, Gramàtica dels noms propis (Club Editor), la memòria familiar, que passa per la botiga de teixits de Can Todó, a Tortosa, abans d’instal·lar-se a Barcelona, on creix i prospera. La guerra, el feixisme i el camí cap a la democràcia són el teló de fons de la història d’una família que, com moltes altres, exemplifica una realitat invisible: el bilingüisme. Traductor de Flaubert i Maupassant, Todó va guanyar el premi Pla 2006 amb El mal francès. Altres llibres publicats són L’últim mono (2015) i L’adoració perpètua (1997).
Com planteja el llibre?
El records del meu tiet Paco són la base del llibre. Tenia bona memòria i em va parlar de la família Todó. Després vaig preguntar a la meva mare i a la meva tia sobre l’altra branca, els Vila. De fet, feia temps que volia parlar de la meva infància –l’escola, els escoltes...–, i se’m va acudir el tema de les llengües com a fil conductor.
Són fidels del tot, els records?
En un 80%. Hi ha un personatge inventat, però no diré quin. A la meva família, com en totes, hi ha aspectes tèrbols, però vaig preferir no ser gaire sever. Al contrari: em vaig trobar que d’alguna manera feia les paus amb el meu pare. Soc el fill gran i ell pertanyia a una generació en què no els van ensenyar a ser pares. Amb els anys he vist que era un home interessant i em va transmetre coses valuoses.
Les llengües són també protagonistes. Què volia mostrar?
La llengua catalana ha anat canviant moltíssim, i no només el seu estatus legal. Hi ha aquesta paradoxa terrible: en l’època de Franco, el català estava perseguit i la gent parlava un català esplèndid, com la meva mare; després va venir la normalització i l’ensenyament en català i els nens parlen un català horrorós, sense sintaxi ni pronoms febles, i amb fonètica castellana.
Vostè mateix introdueix molts barbarismes en aquest català “antic” que diu, mentre que ara se n’han polit molts...
Sí, parlo d’alfombra, de tonto..., però és diferent. És difícil de determinar, i això és la pega que em posen els meus nets quan els parlo d’això. Una cosa són barbarismes que fa anys que estan en la llengua i que van ser expulsats de la norma per alguna raó política. No soc lingüista i em puc permetre el luxe de no proporcionar solucions.
També diu que existeix una aversió a la llengua castellana que és fruit de l’adoctrinament.
L’adoctrinament també pot ser l’altre. En tot cas, a la meva escola mai em van adoctrinar en contra del català, ni en contra del castellà. En realitat, no hi ha cap raó per sostenir l’hostilitat per cap llengua; a més, el castellà és una llengua riquíssima, amb una literatura meravellosa; s’hauria de potenciar el bilingüisme, perquè aquesta mania de fomentar l’interès per la cultura, la història i la llengua catalanes ha produït un empobriment evident.
Però alhora adverteix que el català està en perill.
El català s’ha de protegir: el problema és com. El que s’ha fet fins ara per protegir el català no ha servit gaire. Un 90% de la població parla català, segons les estadístiques: això és una mentida, i no sé si cal que tothom el parli si l’han de destrossar. No soc lingüista, però crec que el resultat no ha estat el desitjat, sobretot pel que fa al prestigi, que paradoxalment existia en l’època de Franco. Tots els poetes espanyols adoraven Espriu, Riba i fins i tot Carner. La gent de cultura admirava Josep Pla i venia al Liceu, l’únic teatre d’òpera en molt de temps.
En canvi, ara els autors catalans estan mal vistos a Espanya.
Fugen corrents. El que ha passat en els últims vint anys és una catàstrofe absoluta i, si arriba el dia en què es pugui arreglar, penso que ja no ho veuré. Com pot ser que un autor com Jaume Cabré vengui milers d’exemplars a Alemanya i a Espanya no?
En el llibre critica que “molta gent creu que el territori està ocupat per una nació opressora i que s’ha de produir urgentment l’alliberació nacional”. Ho continua pensant després del que ha passat darrerament?
Penso que és un error garrafal considerar que Catalunya és una terra conquerida i colonitzada. Catalunya no havia tingut mai tantes llibertats polítiques, i la llengua i la cultura no s’havien protegit mai tant. L’acció brutal de la policia també la vam veure en el cas de la noia que va perdre l’ull per l’actuació dels Mossos.
Doncs la ministra de Defensa sembla que no té problemes a enviar els tancs si cal.
El problema és que tant Espanya com Catalunya estan governades per uns polítics ineptes. El que està passant en els darrers anys és una bogeria absoluta. Estic segur que el benestar i la tranquil·litat que teníem, tot i estar assentats sobre la corrupció de la màfia Pujol, trigaran a tornar. S’ha fet molt mal per les dues bandes.
Proust és un ‘leitmotiv’ del llibre.
Proust és el meu ídol. El que més m’agrada és la manera que té de parlar d’ell mateix, la distància entre el subjecte i el discurs. Quan es fa una autobiografia, és molt fàcil caure en la banalitat i l’arrogància. A més, hi ha la fe en la virtut terapèutica dels records i alhora la desconfiança absoluta amb la seva veritat. El proper llibre parla de la meva relació amb tres autors: Flaubert, Stendhal i Proust, i amb d’altres com Baudelaire, Barthes i Gide.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
