Cultura

teatre

Una lupa per a Cunillé

El TNC dedica l’Epicentre, per primer cop, a una dramaturga contemporània, i el completa amb simposis en universitats d’Europa i els Estats Units

El TNC editarà amb Arola una quinzena d’obres de teatre recent de Lluïsa Cunillé
‘Islàndia’ es representarà en un festival, a Stuttgart, i, tot seguit, al Centro Dramático Nacional

Lluïsa Cunillé és una dramaturga a qui li agrada passar desapercebuda pels teatres i que, paradoxalment, és una figura de culte per a públic d’arreu del món. El director artístic del TNC, Xavier Albertí, li ha representat la meitat de les obres o dramatúrgies: la coneix a bastament. Ara, li dedica un Epicentre (el primer programa que se centra en un autor viu) que tindrà ramificacions en universitats de Londres, Chicago, Richmond, Grenoble i Milà.

No hi ha, però, presència d’universitats catalanes, ja que es considera que les accions de l’Epicentre (amb un opuscle monogràfic propi) ja aporten als espectadors elements per a l’anàlisi. Albertí està molt satisfet que es comprin tants llibres d’Islàndia a la sortida del teatre (van a 3 euros) que s’han vist obligats a fer-ne una segona edició. També confluïen en l’edició amb Arola d’un recull d’una quinzena de textos recents de la mateixa autora. S’està negociant un acord amb una editorial, a Madrid, per servir un grapat d’aquestes peces, traduïdes al castellà.

Aquest mes d’octubre es desplega el gros de l’Epicentre a Barcelona, amb l’estrena d’Islàndia, la lectura dramatitzada de Boira i la versió operística d’Après moi, le déluge.

Albertí ha esperat fins a la seva cinquena temporada per dedicar-li un Epicentre monogràfic. Es reforçarà així la figura d’una autora que signa un teatre “molt personal, que no s’assembla a cap altre, i que tant té fans com detractors incondicionals”, remata el director. Islàndia és un text del 2009, però no s’ha muntat fins ara, segons Albertí, per la dificultat d’afrontar una obra complexa amb deu actors. Això avui “només ho pot assumir el teatre públic”. El mateix Albertí havia estrenat dues peces de Cunillé anteriorment: Fronteres (2014/15), en què l’autora escrivia un dels tres textos sobre el viatge de Pujol cap a Andorra amb bitllets de 500 euros (abans de la confessió de l’expresident), i El carrer Franklin (2015/16), una mirada surrealista sempre amb l’actualitat i els titulars dels diaris com la rèplica més absurda de l’escena.

Albertí reivindica que cal analitzar Cunillé. I reconeix que la trajectòria internacional de Sergi Belbel i Jordi Galceran és molt més divulgada a Europa. Però ni Belbel ni Galceran tenen obres per estrenar adequades al TNC, per ara. Si hi fossin, les introduiria al cartell, assegura. Albertí defensa els autors que signen una línia teatral “especulativa”, que juga amb el trencament dels codis. En aquest sentit, recorda que Josep Maria Miró –li han fet més de 40 produccions internacionals d’El principi d’Arquimedes, calcula Albert– també apareix dins del cartell d’aquesta temporada, amb Temps salvatge. Albertí defensa que “una de les obligacions del TNC és jerarquitzar l’estat de la dramatúrgia catalana”. I, per això, opten pels autors que tensen més els codis i especulen amb universos propis que permeten que s’avanci en l’exercici teatral.

En 25 anys de trajectòria, Lluïsa Cunillé ha escrit 50 obres, entre peces pròpies i dramatúrgies refonent textos. Al principi tenia un to molt pinterià, perquè jugava amb els silencis –i amb les pauses– entre els personatges com un mecanisme per demostrar que l’ús del llenguatge és un element de comunicació, però també d’incomunicació, ja que en els silencis es generen els equívocs. Cunillé sempre ha necessitat un espectador molt actiu. Si al principi les pauses servien per imaginar la situació, ara construeix uns personatges molt més complexos. Ja no són tan abstractes com en les obres primerenques, d’un hermetisme magnètic (Occisió, per exemple). Ara Cunillé treballa sobre el concepte de personatge (i no tant de la trama). I deixa, deliberadament, elements històrics del personatge per desenvolupar. Albertí, que ha dirigit Islàndia, ha construït uns antecedents concrets entre els actors sobre les diferents relacions entre els personatges, però no per alimentar un subtext de Cunillé inexistent, sinó per “concretar una energia”. L’univers de l’autora, això sí, sempre s’instal·la en un punt apocalíptic dels personatges, paràboles del món modern. L’aportació a Islàndia és incloure un personatge màgic, el nen de 15 anys, que ve a ser la rèplica del banquer de 40 anys. Perquè la psicologia contemporània exigeix al pacient que afronti la ferida que ha anat cicatritzant malament des de l’edat en què va aparèixer i que la resolgui amb els elements que tenia disponibles aleshores. Per això, aquesta criatura de 15 anys passa a ser un bon jan del qual tothom s’aprofita (amb un cert aire de La bona persona del Sezuan, de Brecht) i viu una epopeia vital similar a El món màgic d’Oz i a El petit príncep. Cada estació és un desengany. La clau, per Albertí, és el que l’espectador s’imagina que hi ha dins la caixa blanca. Cada espectador pot imaginar utopies, “que són motor de la motivació ideològica”.

Més enllà de Barcelona

Islàndia tindrà una segona vida després de la temporada a la Sala Petita (fins al 5 de novembre). Al juny, farà una actuació en un festival de Stuttgart. Tot seguit, es representarà durant 15 dies, en versió castellana, al María Guerrero del Centro Dramático Nacional, a Madrid. La lectura dramatitzada que signa Xavier Pujolràs sobre Boira no serà gens escenificada com en altres ocasions. Albertí confia que algú s’atreveixi a muntar-la més endavant i no la volien “cremar”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.