Cultura

Cultura

Shakespeare, vist per la Itàlia més pop

La vigència, però sobretot la popularitat, del dramaturg més famós i més versionat, s’explica amb muntatges com els que la companyia Parking Shakespeare ofereix des del 2009 amb la idea de representar, cada estiu, obres del bard anglès en parcs públics de Barcelona. Per l’entorn i l’època de l’any, són adaptacions alleugerides de càrrega, del Shakespeare més feixuc i enrevessat, mantenint l’essència de la comèdia dels equívocs, dels clàssics shakespearians: la noia que es fa passar per noi per seguir l’enamorat, malentesos amb anells i cartes, la força còmica dels personatges secundaris –els criats, sempre fidels al servei d’un amo o d’una mestressa–, una serenata sota el balcó...

Parking Shakespeare busca la divulgació, però sobretot l’entreteniment, una combinació que fa que en les seves representacions, la mainada pugui ser també espectadora. I tot això amb una escenografia nua, sense andròmines, amb balcons i ciutats imaginades, amb tot el pes de la credibilitat de la ficció en els actors. Potser per això ens va mancar una Vespa en Els dos cavallers de Verona que Parking Shakespeare va realitzar divendres a la Factoria d’Arts Escèniques de Banyoles inclosa en Temporada Alta . Habituals, hi han representat, Molt soroll per no res (TA14), Les alegres casades de Windsor (TA16)

“Quan s’està enamorat, qui respecta l’amistat?” Ho diu Proteu quan amb el seu amic Valentí s’enamoren tots dos de Sílvia, amb un pare, general amb aires de Mussolini. Hi ha també Júlia, que estima Proteu, que sembla haver-ho oblidat. La gràcia d’aquesta adaptació fresca és la trama servida amb tots els tòpics de la Itàlia més pop; d’una Dolce Vita de pantalons Capri, ulleres de sol en forma de cors, i Piccolisima Serenata de Renato Carosone, però també picades d’ullet al romanticisme adolescent d’Eros Ramazzotti. Podem veure-hi referències a Fellini quan l’hostalera abraça al més pur estil Amarcord la Júlia, disfressada de noiet. O quan Valentí passa de noi Martini a Marlon Brando a El padrí. Al final tot acaba bé, perquè és el final i com canta Domenico Modugno Nel blu dipinto di blu.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
MARCEL PEY
ARTISTA

“Segurament l’encerten els que em consideren un autor fosc”

tarragona

L’artista degenerat

barcelona

‘Egmont’, 80 anys després

Girona

Dansa humanista del rock a la gregoriana

BARCELONA
Milo Rau
director de la companyia Schauspielhaus Zürich

“Tothom serà víctima d’abusos algun cop”

BARCELONA

Jordi Fosas, nou director de la Fira Mediterrània

Girona

‘Interiors’ viatja de la Gleva a l’Atrium

BARCELONA
Comèdia

Paròdia dels populars ‘Holmes & Watson’

Drama / Biografia

Obrint nous camins cap a la igualtat de gènere