“Ens relacionem des de la desconfiança i la por”

No, tot al contrari. No havia llegit la novel·la, però n’havia sentit a parlar perquè tinc amics que la coneixien i n’eren molt fans. Em va arribar el guió, el vaig llegir i em va semblar una bellesa absoluta, em va emocionar molt. Després vaig llegir el llibre i també em va agradar molt. Em semblava un repte fascinant, un somni, un personatge tan físic, que no té res a veure amb el que estàs acostumat a fer. Però per una altra banda, jo no sóc de circ ni ballarina, i que el director Xavier Gens estigués convençut que podia fer aquest personatge em va sorprendre, em va veure alguna cosa, però a mi m’espantava. Em vaig preparar molt la part física per fer el paper, no havia fet res semblant professionalment: estar en forma física, treballar amb una màscara, preparar la manera de moure’s d’aquest ésser que és amfibi i alhora humà... Calia explicar quin camí recorre aquest personatge i entendre la seva ànima, però sense cap de les eines que faig servir habitualment: la meva veu, els ulls, l’expressió del meu rostre...

És el personatge que havia de donar a entendre al públic que aquests éssers no són tan diferents de nosaltres. Havia d’expressar molta humanitat sense ser humana. Era un punt delicat molt difícil d’aconseguir, però suposava un repte preciós.

Volíem jugar amb això també. Ella està criada en captivitat i té una relació molt malaltissa i complicada amb Gruner. Per a ella és una figura paternal, perquè l’ha criada, però també és una mascota, i al mateix temps tenen una relació sexual. La tracta com una barreja d’esclava i animal de companyia. Aneris està entre dos mons, i a més són dos mons que estan en guerra.

És clar, has de treballar des de la imaginació, no hi havia referències reals. Al final, en tots els personatges i històries, hi ha un punt comú que és trobar l’ànima del personatge, trobar el seu camí i transmetre’l, i això és igual que ho facis amb paraules o sense, amb humans o amfibis. Va ser un treball coral, primer havia de saber què volia el director, i entre tot l’equip de producció, intentar arribar-hi.

Totalment. L’autor, Albert Sánchez Piñol, és antropòleg, per tant, ja d’entrada, la novel·la beu d’uns llocs molt concrets. Cadascú que faci la seva interpretació. Per a mi, la pel·lícula parla de com ens relacionem els éssers humans amb el desconegut. En lloc d’aturar-nos, observar i mirar en què s’assemblen a nosaltres, ens relacionem amb el desconegut des de la desconfiança i la por, ens sentim atacats i ataquem, i es genera un nucli de violència que ens fa separar cada vegada més de l’altre. Si ens observéssim, ens adonaríem que som molt més semblants del que pensàvem. I això és universal i s’aplica a tot: a com ens relacionem amb els espais, amb els animals, amb la gent de la nostra comunitat i la de fora, amb els immigrants, amb les comunitats a l’època de les exploracions i conquestes, amb els estrangers, amb els que no pensen com nosaltres... Amb el diferent. Això ha passat sempre, és l’arrel de com ens relacionem, però també és completament actual.