Un escriptor ben tractat pel cinema

Guy de Maupassant (1850-1893), entre el naturalisme empeltat de l’atmosfera impressionista de la seva època, no és dels escriptors maltractats pel cinema. Fins i tot el contrari. D’entre les adaptacions de la seva obra, destaca la que Jean Renoir va fer d’Une partie de campagne, un conte d’unes poques pàgines que narra l’experiència d’una família parisenca de comerciants durant un diumenge al camp. Especialment la que viu Henriette, una jove que, sentint l’exaltació dels sentits en contacte amb la naturalesa, descobreix el desig amb un remer (Henri) d’una barca que passeja pel Sena. Els dos joves tenen una relació sexual (potser un moment d’amor) que provoca una malenconia instantània i una enyorança duradora: el plaer, qui sap si una espurna de felicitat, contrasta amb la quotidianitat de les seves vides lligada a un sentiment de frustració. Quan, passat el temps, Henri (un seductor solitari) i Henriette (casada amb un ajudant a la botiga dels pares) es retroben en el lloc on van viure la seva relació efímera, ell li diu que hi va sovint per recordar i ella li contesta que totes les nits hi pensa.

El final d’Une partie de campagne és tristíssim en sintonia amb la visió pessimista de la vida de Guy de Maupassant. Jean Renoir era més vitalista, amb un panteisme que fa vibrar les imatges del film que va rodar l’any 1936 i que va deixar inacabat, però va acordar-se amb l’esperit de l’escriptor amb la seva idea que la moral social pot ofegar el desig i la vida lliure. En tot cas, en la seva adaptació d’Une partie de campagne, el fill de Pierre-August Renoir va pouar de la pintura impressionista, però no tant per reproduir els seus quadres en moviment, sinó per reflectir els seus motius (el menjar al camp, els remers, els grups a la vora del Sena, el passeig en barca) i la seva plasmació de la naturalesa: el moviment de les fulles, la llum filtrant-se entre els arbres, els reflexos i els moviments de l’aigua. Aquesta plasticitat pictòrica, que no és aliena a la transcripció literària que en fa Maupassant, dota la pel·lícula de Renoir d’una bellesa imperible.

Max Ophuls va realitzar l’any 1952 una altra adaptació memorable de la narrativa de Maupassant: Le Plaisir, que reuneix tres curts inspirats respectivament pels contes Le masque (un home amb una màscara balla embogit fins caure mort), La maison Tailler (unes prostitutes assisteixen a la comunió de la filla del germà de la Madame) i La Modèle (una dona intenta suïcidar-se perquè sent que el seu amant, de la qual és model, no li fa cas i, sobrevivint amb les cames impedides, aconsegueix la dedicació del pintor). La frase amb la qual acaba l’últim conte i el film (“La felicitat no és alegre”) potser resumeix la visió desencisada i fatalista de Maupassant compartida per Ophuls, un gran cineasta de la malenconia.

De manera inevitable, he recordat aquests films de Renoir i Ophuls en veure una pel·lícula actual que també adapta una obra de Maupassant: Une vie, originalment un fulletó per entregues sobre la dissortada vida d’una dona enganyada pel seu marit i que, havent heretat propietats rurals, acaba arruïnada per amor a un fill que, lluny d’ella, fa negocis que dilapiden el patrimoni. La pel·lícula l’ha dirigida Stephane Brizé de manera sorprenent (la seva filmografia prèvia no l’anunciava) i, malgrat que el títol original és el mateix que el de la novel·la, circula discretament entre nosaltres rebatejada com El jardín de Jeanette. Pot passar desapercebuda i és una llàstima perquè és una pel·lícula delicada, subtil i suggerent, amb imatges que també s’inspiren en la pintura impressionista i un afinat sentit de l’el·lipsi. Potser semblarà estrany, però he escrit aquest article per calmar-me de la indignació que sento. No per oblidar-me’n.