Quan l’illa a explorar és una casa

“És una nouvelle claustrofòbica, centrípeta i horitzontal.” Vicenç Pagès està totalment d’acord amb aquests adjectius que utilitza el seu editor, Josep Lluch, per definir Robinson (Empúries). Per començar, el protagonista, H., considera que el més important que fem a la vida es fa en posició horitzontal: néixer, morir, somiar i “allò”. Això ja dona una idea del to d’aquest llibre, amb un punt d’humor, que gira al voltant d’un personatge que entra al garatge dels veïns mentre s’està tancant la porta per iniciar “l’operació Comando”. “És ben bé una exploració, perquè entra en un territori desconegut, amb unes provisions que se li acaben, i és com Robinson perquè està sol.”

El llibre s’havia de titular El llit flotant, atès que aquest Robinson té la fantasia –com molta gent, segons l’autor– que pot viatjar sense moure’s del llit allà on vulgui, i fins i tot assistir a classes des del llit. “El llit és un refugi i una exploració.”

I com és H.? “És fràgil i imaginatiu, i té una tendència a la renúncia, perquè el llit representa una retirada. Un dels seus sobrenoms podria ser «l’artista sense obra» o «l’escriptor sense llibre»; necessita silenci, solitud i recolliment. Podria ser escultor o poeta, però fa coses que no es materialitzen enlloc. També es podria dir que és un desgraciat, com molts creadors.”

H. irromp a la casa dels veïns sorollosos mentre estan fora de vacances i descobreix la geografia desconeguda d’una casa habitada per una família de quatre membres: “L’habitació del nen té dibuixos mal fets; la de la nena, pòsters dels seus ídols i d’ella mateixa també. I, en el cas del dormitori del matrimoni, hi ha fotografies de la parella en diversos moments, i aquí H. recorda els seus pares.”

Darrere d’aquest personatge, hi ha l’Ignatius J. Reilly –el protagonista d’Una conxorxa d’enzes, de J.K. Toole–, algú que no es renta, fa sorolls estranys i porta sempre una llibreta: “És una persona molt desagradable, un ermità, però de tant en tant diu coses interessants.” Més referents: el Robinson que descriu Michel Tournier a Vendredi ou les Limbes du Pacifique, que “no fa gaire però pensa molt”. En canvi, s’allunya del model laboriós protestant del Robinson de Daniel Defoe, “una mena de MacGyver”, i s’acosta al conte de la Rínxols d’Or, que representa “el somni de ficar-se a les cases dels altres”. I aquí Pagès somriu: “La literatura sempre té un punt de xafarderia.”

Canvi de registre

Vicenç Pagès és conscient que amb aquest llibre pot deixar perplexos els lectors de les seves novel·les anteriors com ara Dies de frontera (premi Sant Jordi 2013) i Els jugadors de whist (premi Crexells 2009). De fet, Robinson neix d’una voluntat de canviar de registre i de trencar amb el costumisme que regna en aquestes novel·les. “A Robinson, no hi ha cap marca, cançó o ciutat. Ha deixat de ser un relat fragmentat i variat, i ha passat a tenir un narrador que manté el mateix to i el mateix estil tota l’estona, molt seriós i coherent.” De fet, l’escriptor explica l’anècdota que durant la presentació de Dies de frontera, a Figueres, una senyora se li va acostar emocionada perquè vivia al mateix carrer que la protagonista: “Aquest llibre és la resposta a això, perquè no vull que es valori una novel·la meva només per aquesta mena de coses. Per escriure Robinson, m’he deixat de documentar, i ha estat com deixar anar llast: tot un repte.” Adverteix, a més, que, contràriament als seus títols anteriors, aquest és del tot antimusical, ja que H. odia la música i prefereix el silenci. I reflexiona: “Quan escrius un llibre, pots fer com els Ramones, que sempre toquen el que el públic vol escoltar; o bé com Bob Dylan, que mai toca igual les seves cançons i desconcerta i molesta el públic amb el seu aire de menyspreu, o bé pots fer com David Bowie, el meu model, que evoluciona sense salts, no es reinventa. Per això estic satisfet, perquè he fet el que volia fer.”