La ‘millor’ companyia

El senyor Bruno fa temps que ha de conviure amb aquella estranya màquina de parlar. El van convèncer que li faria sana companyia però ara sent que aquest aparell mig humà li està imposant maneres de fer. Sempre té el comandament per apagar-ho però ja confia que el gos que li dona plaer millorarà les seves estades en la intimitat del menjador. Victòria Szpunberg reprèn, amb el mateix repartiment de quan ho va estrenar a la Sala Beckett fa una dècada, La màquina de parlar al Maldà. Només actuen divendres (20.30 h) i dissabtes (18:00 h i 20:30 h). La intriga i la soledat acaparen l’atenció al saló.

Si es torna a reprendre aquesta posada en escena és perquè la companyia en tenia moltes ganes. Van recuperar el text en les lectures dramatitzades de l’any passat amb les quals la Sala Beckett s’acomiadava del seu local de lloguer de Gràcia, abans de traslladar-se definitivament al Poblenou. Ara creuen que l’obra ha crescut perquè retrata encara millor aquella societat individualista, que té por del món exterior i que es deixa persuadir per la publicitat (la compra del gos que ofereix plaer és una invitació que rep l’inquilí al seu lloc de feina) fins al punt d’adquirir-lo a crèdit. Szpunberg reivindica aquesta obra, a més, perquè la van poder fer amb tot el temps del món, tot just sortits de l’Institut del Teatre. Ara els tres actors (de fet, Marc Rosich no és actor sinó un dramaturg que va entrar a l’escena gairebé per accident) i Szpunberg han pogut dedicar-se professionalment al teatre però es veuen forçats a treballar amb molt menys temps per fer madurar els personatges. La màquina de parlar és una feliç excepció. Aquests personatges insòlits en un quadre futurista i alhora amb un estrany costumisme exploren un tipus d’espectacle que –lamenta l’autora i directora– no té cabuda en les programacions comercials. L’aposta es distancia del pseudonaturalisme imperant amb una mirada grotesca d’una agror desesperada. Szpunberg, que continua escrivint, comprova que La màquina de parlar és de les més traduïdes (al francès, a l’italià, al txec, a l’hebreu, al polonès i, a més, al català) i encara avui rep demandes de diversos directors per muntar-la.