Tornar per sempre

Chick Corea no sembla un home a punt de fer 77 anys, ni en l’aspecte físic ni en el psicològic. Àgil en els moviments després d’una dieta que l’ha rejovenit, Corea és un forever young, seguint la terminologia dylaniana. Tampoc sembla un home en la senectut el bateria Steve Gadd, que al Palau de la Música es va unir amb la seva banda al vell company dels anys de Return to Forever dins un concert superb. Marcat pel ritme ferotge que impulsaven el mateix bateria, però també el baixista Carlitos del Puerto i el diabòlic percussionista Luisito Quintero, el concert, de més de dues hores, va estar marcat per peces sinuoses, ja des de bon començament. Només els he de dir que la primera va durar trenta minuts i va servir per alternar el format elèctric del sextet en les cançons senars amb les més acústiques de les parells, on els teclats elèctrics i sintetitzadors de Corea arribaven al romanticisme del seu piano sol, i en les presentacions va evocar els orígens hispànics reivindicant el seu nom autèntic, Armando Antonio. També van destacar Steve Wilson, als instruments de vent, flauta i saxos, i el potent guitarrista Lionel Loueké, que va cantar alguns dels temes amb estil inconfusible, una mica com ho fan els vocalistes de Pat Metheny. Melòdic o avantguardista, Corea ha estat un investigador en la confluència de llenguatges. En aquesta ocasió –després del magnífic concert de l’estiu a la Porta Ferrada amb el banjo Bela Fleck– va recuperar les essències del supergrup dels setanta Return to Forever, un passeig sense límits per la improvisació amb el destí sense rumb de la psicodèlia. Amb el Palau ple a vessar, l’únic que es pot dir és que ens va deixar, de nou, amb la boca oberta.