Cultura

Allunyar-se del jo

Emmanuel Carrère aplega textos esparsos en un volum que reivindica el periodisme com a gènere literari

“L’ús de la primera persona també és una manera de reconèixer la subjectivitat”

Articles periodístics de llargades i temàtiques diferents, cròniques, pròlegs per a llibres, algun text inèdit... Conviene tener un sitio a dónde ir és un volum heterogeni en què Emmanuel Carrère aplega una mostra de vint-i-cinc anys de treball periodístic. “He deixat fora articles que no eren bons, d’altres perquè no quallaven, perquè sí que volia compondre un llibre variat i representatiu del gènere periodístic”. La unitat de tots aquests treballs, que abasten un període que va del 1990 fins al 2015, és simplement la primera persona amb què Carrère aborda la seva escriptura. “L’ús de la primera persona pot ser considerat una qüestió de narcicisme, però també ho és d’humilitat perquè no anuncia una realitat sinó que diu “vet aquí, vet aquí les coses que he vist”, és assumir la subjectivitat”.

Justament el periodisme, un gènere que reivindica a ple dret com a literatura, li permet –diu– “partir d’un mateix per obrir-se cap al món exterior, i aquesta és una de les virtuts del periodisme: que permet allunyar-se d’un mateix”.

A diferència de la ficció narrativa, Carrère, autor per excel·lència del gènere de novel·la de no ficció, amb títols com ara El reialme o L’adversari, considera que el periodista no es pot inventar els fets, i quan inventa, ho ha d’explicitar al lector. Amb tot, el periodista de reportatges utilitza els mateixos recursos que la narrativa de ficció.

Des d’aquesta perspectiva, Carrère repassa en aquest volum editat per Anagrama (com els seus anteriors treballs, alguns traduïts al català) des de fets diversos escabrosos fins a textos literaris al voltant d’autors com ara Capote, Balzac –Dos meses leyendo a Balzac, un dels que recomana l’editor Jorge Herralde–, Philip P. Dick, de qui el francès no para de cantar totes les lloances, o bé Daniel Defoe en un text sobre l’autor de Robinson Crusoe que, tanmateix, revela molt del mateix Carrère.

L’autor d’Una novel·la russa també ha recollit diversos textos sobre Rússia, com ara Un proyecto de película rusa, i nou cròniques sobre la sexualitat que va publicar en un diari italià. “De vegades són textos que neixen d’un encàrrec i d’altres per iniciativa pròpia, en tots dos casos m’interessen.” Dels dos tipus de periodistes que segons Carrère existeixen, els d’opinió i els reporters, l’escriptor integra clarament els segons: “Això no vol dir que no doni cap opinió, però sempre es posposa fins al final i s’expressa a través dels personatges i de les situacions que s’exposen.” Contràriament a l’opinió de Janet Malcom, que en el seu llibre El periodista y el asesino etziba que “per definició el periodista és deshonest”, el novel·lista parisenc defensa que sempre cal buscar l’honestedat, “encara que això no sempre s’aconsegueixi”.

Interrogat sobre si li agradaria venir a Catalunya per escriure sobre la situació política, Carrère, diplomàtic i prudent, va dir que començaria parlant amb tothom i escoltant molt. “No tinc cap opinió predeterminada i per formar-me’n una m’hi hauria de quedar més dies”. Sospitant que hi ha un conflicte amb dos bàndols que han trencat tota comunicació, l’escriptor constata que existeixen dos drets polítics: el dels pobles a escollir el seu futur i la “intangibilitat de les fronteres són dues visions bones, però incompatibles”.

Carrère no té, de moment, cap nou llibre entre mans, tal com comentava ahir entre somriures: “Estic en pana, però no em preocupa, ja m’ha passat en altres ocasions; de moment treballo de periodista i guionista.”

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Moderns amb llavor antiga

La Fundació Miró rastreja en una exposició la influència del patrimoni sumeri en l’art d’avantguarda

barcelona
 

The Gramophone Allstars Big Band, ara més ‘latin’

salt
 

El misteri Dickinson

barcelona
 
Josele Santiago
MÚSIC

“No entenc l’obsessió per tenir raó”

BARCELONA
 

El Cartellà Rock torna com la “festa popular del rock gironí”

cartellà (sant gregori)
 

Referent pedagògic

barcelona
 

Girona acull la Mostra VOC d’audiovisual en català

Girona
 

El premi Vallverdú escull un assaig sobre la postveritat

lleida
 
sant llorenç de m

Celebren la primera Fira de la Neu del Solsonès