Barcelona. Novembre del 2017

En els temps que vivim, concerts com els de Xavi Sarrià dimecres a la renovada Sala Apolo, estrena oficial del seu debut post-Obrint Pas, adquireixen una ressonància especial. Una ressonància, tal vegada, semblant a la d’aquells recitals de la Transició de Raimon, Pi de la Serra o Lluís Llach en què tot semblava possible i la força de les assemblees populars s’impregnava en les escales del vell Palau d’Esports i el solc del vinil d’àlbums com Barcelona. Gener de 1976. El músic valencià, amb una banda de vuit membres sense dolçaines i en la qual la cantant d’Elx Clàudia Key Day, compartint primer pla amb Sarrià, juga un paper determinant, estrenava Amb l’esperança entre les dents. Però el concert, amb representants de la societat civil com el vicepresident d’Òmnium Marcel Mauri o la diputada de la CUP Anna Gabriel, s’explica també per les proclames a favor de la llibertat dels presos polítics, les “abraçades” als CDR, les advertències constants que “els carrers seran sempre nostres” i la convicció que, si bé uns “tenen les armes”, Sarrià i el públic que va omplir l’Apolo tenen “la dignitat de viure la vida sense claudicar”.

A més de les cançons del compromès Amb l’esperança entre les dents, Sarrià va ser generós amb tots aquells del públic que li recorden que “sempre anirem obrint pas”. Va recuperar temes del “grup de les nostres vides” –i que han marcat a fons tota una generació dels Països Catalans– com El gran circ dels invisibles, Seguirem i La flama, i va posar encara més llenya al foc amb una jugada tan segura com el Sarri sarri de Kortatu. “Que ens escoltin les presons!”, va cridar també Sarrià amb una de les pancartes de Crida Democràtica a les mans.

Llibertat i amnistia. Al carrer Lleida el gener del 1976 i uns quants carrers més avall de l’avinguda Paral·lel, a Barcelona, el novembre del 2017.