Fidel a un Clementi

Durant molts anys va ser un moble antic. Preciós, però només un moble. Sabia que el seu pare, Ignasi Cuatrecasas, l’havia regalat a la seva mare el 5 de març de l’any 1948, només quatre dies abans del seu naixement. Sabia també que el piano havia costat 8.870 pessetes i intuïa, per la seva bellesa, que era una peça de col·leccionista. Ara, l’Anna Cuatrecasas no només sap moltes coses més d’aquell moble que en la seva infantesa presidia el rebedor de casa –com ara que va ser construït l’any 1824 a la fàbrica de pianos Clementi&Co de Londres–, sinó que el seu amor a l’instrument ha esdevingut admiració profunda envers el compositor i pianista que hi dona nom. Tant, que ha impulsat la creació de l’Associació Muzio Clementi de Barcelona, una entitat que pretén promocionar i reivindicar la figura del compositor italià (1752-1832), “una mica oblidat”, que es presenta públicament dijous a la Societat Catalana de Musicologia.

La relació de l’Anna amb el piano Clementi és sobretot de fidelitat. El piano ha esdevingut un punt de referència, un lloc on aferrar-se, una boia al mig del mar. El seu pare, l’home que va comprar l’instrument, “va desaparèixer” quan ella tenia quatre anys. La seva mare va morir dos anys més tard. El piano ha estat sempre amb ella. A vegades visible, altres vegades guardat per falta d’espai. Ara ocupa un lloc central a la casa. “Primer el vaig col·locar al rebedor, però l’any 2008 vaig decidir restaurar-lo i el vaig recuperar per a la música.” El Clementi va recuperar la veu gràcies a Jaume Barmone. “I quina veu...”, diu ella. I va començar a fer els primers concerts. “Primer eren audicions per als fills, per a la família i els amics més melòmans.”

Fins que un dia li van presentar la pianista Marina Rodríguez Brià, especialitzada en Clementi. “Quan li vaig dir que tenia un piano Clementi a casa meva i el va veure, se’n va enamorar immediatament i em va demanar si podia gravar un disc”, recorda. D’això en fa només dos anys, però des d’aquell moment han fet tantes coses juntes, entre les quals impulsar l’associació, que els mesos semblen haver-se multiplicat. El vell piano és ara un projecte de futur i només posa una condició: no sortir de casa. “’Es molt sensible i qualsevol moviment el podria perjudicar”, el justifica ella.

La Marina Rodríguez ja hi ha gravat un primer disc, amb una qualitat impecable. “Tots els experts que han vingut a escoltar-lo coincideixen que sona molt bé”, explica l’Anna. I n’han vingut molts, des de Daniel Giralt-Miracle fins a Roger Alier, Josep Colom i Josep Maria Bricall, a més d’experts internacionals que va conèixer en un seminari sobre Clementi que es va fer a Lucca (Itàlia).

Malgrat tot, ella no s’ha plantejat mai aprendre a tocar-lo. Va estudiar només un any quan era molt petita, però el seu avi patern li va dir que ho deixés perquè havia de treballar a la fàbrica familiar. I ho va deixar per sempre. “M’agrada tenir-lo, gaudir-lo, admirar-lo, però no necessito seure i tocar.”