cultura

La Crònica

Emmudir com infants

El mot infant deriva del llatí infans, que contra el caràcter sorollós que l’experiència li suposa, significa “aquell que no parla”. A l’antropòleg Lluís Duch, convidat a Girona per la Càtedra Ferrater Mora, aquesta mudesa primera que d’adults enyorem tan commoguts, li ha servit per sustentar la seva teoria de l’emparaulament, és a dir, l’acció de donar paraules, de rebre’n, d’ensenyar a parlar, en el sentit ampli d’adquirir totes les capacitats expressives, des del llenguatge a l’ètica. És un acte inherent a la condició humana i que procedeix per imitació, per tal que l’infant “arribi a emparaular-se” a través d’unes estructures de transmissió que Lluís Duch concreta en l’entorn familiar, els espais de relació (des de l’escola i el lleure a la política) i els simbolismes compartits per adhesió, creences o empatia. Fa més de trenta anys, quan va començar la seva recerca, va tenir també en compte la funció emparauladora del veïnatge, però avui aquesta baula entre la família i la ciutat s’ha afeblit fins al punt de substituir-la per una altra: els mitjans de comunicació.

Gran part del mal, abans que continués, ja sabíem que vindria d’aquí, però els filòsofs, i aquest monjo de Montserrat n’és un de tan afable que va tenir el públic sense pestanyejar durant tota la conferència que va oferir dimecres a La Mercè, són tremendament meticulosos a l’hora de definir els elements de les seves argumentacions. Així doncs, vam acompanyar-lo en les giragonses que havia ordit per desembocar en una altra forma de mudesa, molt més perniciosa perquè potser no té remei, perquè potser no hi ha qui l’emparauli, que és un verb que significa també comprometre’s i que fonèticament és tan proper, no sé si a propòsit, a entaular-se i apoderar-se, com si volgués incitar al mateix temps a l’assossegament i el desig. “Emprem símbols contínuament, que és la manera de fer present l’absent, de construir narratives”, va dir Lluís Duch, que entén l’ésser humà com una criatura feta d’herències rebudes. Ara bé, està prou capacitada per administrar-les? Contra els models antropològics que proposen o bé un ésser humà deficient per naturalesa o bé un d’essencialment bo, ell s’inclina per un ésser ambigu, ni bo ni dolent, que davant de les grans qüestions no té respostes, ni receptes que l’assisteixin, i pren decisions, en conseqüència, ambigües. Des del punt de vista pedagògic, és indispensable, per tant, que s’inculqui en els infants “el criteri, el judici, la ponderació i la capacitat de discerniment”, però en el món actual, en què s’han instaurat la velocitat, el canvi i la provisionalitat sense mesura, cada cop costa més identificar les respostes “humanitzadores” de les que no ho són. El valor mateix ha deixat d’estar substantivat per la seva càrrega ètica i ha esdevingut un mer indicador econòmic: quant val això i allò, en una societat ja saturada per la sobreabundància. També la mimesi, fonamental per “donar la paraula”, s’ha adulterat a través de la publicitat fins a incórrer en el pecat de la competició. Però “la pitjor malvestat d’aquest règim neoliberal”, va afirmar Duch, és que “ha pervertit el desig”, reduït a una cursa per les possessions que atempta contra la seva condició primera: no ser satisfet.

Seguint el sociòleg Alfred Schütz, Duch va sostenir que “s’està esfondrant el món donat per garantit”, aquell que no requereix d’argumentació ni prova, com l’amor dels pares, i “sobre el qual recolzem els nostres judicis”. A falta d’aquest referent –uns pre-judicis dipositats ara cegament en allò que propaguen els mitjans–, s’ha produït “una fractura de la confiança, una banalització de la paraula”, i si la paraula està en crisi, també ho estan les transmissions, va advertir. No és estrany, doncs, que aquest clima hagi culminat en “una crisi de l’adultesa”, amb infàncies cada cop més curtes i adolescències que es prolonguen fins a la trentena, i pares obsedits amb l’estil de vida dels fills, dels quals prefereixen ser amics que no pas educadors, perquè parlar-hi, emparaular-los, significaria prendre decisions, i veure a sota el buit, i tornar-se mut com una criatura,



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Les cares diverses del ‘true crime’

Barcelona
novetat editorial

L’assassí més famós d’Irlanda, radiografiat

Barcelona
Laia Vilaseca
Novel·lista

Laia Vilaseca: “Escrivint, continuo sent jardinera i no arquitecta”

Barcelona
ARTS ESCÈNIQUES

L’Alegria que ‘triomfa’ als Premis de la Crítica

BARCELONA
música

El nou festival Guixolstronic proposa 12 hores de música electrònica

st feliu de guíxols
cultura

L’associació de museòlegs, sobre el polèmic canvi d’orientació del Museu del Disseny: “Caldrà esperar a que es presenti el projecte definitiu”

barcelona
Música

El Festival de Prada s’estén i ofereix concerts sense fronteres

Girona
DANSA

El Sismògraf convoca a respirar amb la natura i a flirtejar amb la tecnologia

OLOT
Crítica
música

Sostinguts per l’estiu

GIRONA