Òpera ‘furera’ estàtica

Va ser el seu primer Wagner. I la música el va envair de tal manera que va pensar que la posada en escena seria molt estàtica, perquè el públic es concentrés en les transicions constants d’emocions dels dos protagonistes tràgics. I l’element que expressa millor els estats d’ànim és la música, rebla el director Àlex Ollé, membre fundador de La Fura dels Baus. Des de dimarts i fins al 10 de desembre es programen 7 funcions al Liceu amb la direcció musical de Josep Pons i amb Stefan Vike (Tristan) i Iéne Theorin (Isolde) en els seus papers protagonistes.

Per la directora artística del Liceu, Christina Scheppelmann, Tristan und Isolde és un dels títols que obre l’òpera del segle XX; “les òperes posteriors no serien el mateix sense aquesta partitura”. Efectivament, per Pons, aquesta òpera (tot i la consistència del conjunt orquestral) “és la més cambrística de Wagner (a excepció de les que va composar per a petites orquestres). El recolliment de l’escena transporta el públic a l’essència d’aquesta obra “dialogada, de reflexió”. Wagner va estrenar l’obra el 1865 i no superarien “el cromatisme que l’autor porta fins a l’extrem”, fins a l’arribada de Mahler amb es acords dissonants i, posteriorment, Schönberg amb la música atonal..

Iéne Theorin, que va debutar com a Isolde el 2006 i que és un paper que reprèn periòdicament, celebra l’essencialisme interpretatiu perquè confia que així el públic pot concentrar-se millor en l’expressió dels personatges i no distreure’s en els elements que manipulen. També hi coincideix Stefan Vike, que es defineix com el subjecte que ha de transmetre. De fet, el món de l’òpera reconeix el mèrit dels cantants que accepten el repte d’un monòleg cantat de 40 minuts amb moments d’èxtasi vocal. Tristan und Isolde narra un amor impossible que destrueix l’afable futur que presagiava Isolde però que els permet viure l’amor amb un romanticisme exaltat que els ennuegarà.

Àlex Ollé va rebre l’encàrrec de l’Òpera de Lió el 2011, vuit mesos abans de l’estrena. Va ser el director Gerard Mortier que no podia assumir el compromís que va proposar a l’equip artístic que comptessin amb l’equip d’Ollé. El membre de la Fura dels Baus va acceptar el repte d’afrontar el seu primer Wagner (l’any passat va fer una versió operística d’El holandés errante al Teatro Real. I Carles Padrissa, company de la Fura dels Baus, ha pogut fer la teatrologia de l’Anells dels Nibelung i Parsifal).

Ollé de seguida va veure que Tristan und Isolde era un viatge cap a l’interior, un treball que demanava més intensitat actoral que no pas grans coreografies. Perquè no hi ha acció. En aquest sentit, va optar per un plantejament més simbòlic que descriptiu. El resultat és una imponent escenografia en la qual una semiesfera gegant flotant de 5,2 tones de pes marca l’espai. En la primera escena simbolitza la lluna en un viatge en vaixell; en la segona, el jardí i castell en què es troben i s’enamoren els dos protagonistes; i el tercer significa “la llosa, el pes de Tristan que ha de carregar sobre les seves espatlles”. Sobre l’escenografia d’Alfons Flores, es projecten imatges de vídeo de Franc Aleu. Ollé admet que poder recuperar la producció del 2011 li ha permès essencialitzar encara més l’escena: “Menys és més” en aquesta producció. Va comprovar en l’estrena del 2011 que no eren necessaris tants elements vistosos amb els quals pretenia fugir del possible ensopiment d’una audiència que afronta una òpera de 4 hores i mitja (amb entreactes inclosos). La soprano admet que en els seus llargs passatges també vigila que hi hagi la intensitat “per no avorrir” però que es pugui arribar als moments àlgids de la partitura amb la veu prou fresca.

Josep Pons és el director musical d’aquesta temporada al Liceu. El seu repte ha estat aconseguir que la potència de la música no esdevingui un mur infranquejable per als cantants. I és que Wagner va composar aquesta peça pensant en el teatre d’òpera de Bayreuth, en què els músics actuen en un fossar molt pronunciat sota l’escenari.

Pons aspira que el so dels instruments no allunyi els personatges del públic. Un detall que celebra Iène Theorin i que Vinke (per contra) admet que ha demanat que pugi el volum en els assajos, acostumat a bregar-s’hi en les altres produccions que ha afrontat aquest rol. De fet, la semiesfera actua de campana acústica que ajuda a projectar millor la veu dels cantants per sobre del mar de l’orquestra.

Fins al 2021/22

Pons, que ha renovat com a director musical del Liceu fins a la temporada 2021/22, adverteix que li agradaria aconseguir que l’orquestra millorés en qualitat. En el temps que fa que és a la direcció, calcula que està “al 50% del que s’ha proposat”. Lamenta que els anys de crisi hagin endarrerit l’evolució que tenia prevista. Pons ha comprovat que les seves etapes van per dècades. Després del treball juvenil del Lliure i de Granada, li va tocar construir un projecte coherent amb l’Orquesta Nacional de España. També aquesta dècada al Liceu ha estat de feina “de sembrador”.

Pons admet que quan deixa un conjunt al següent director només li pertoca fer de “recol·lector”, gaudint del creixement del conjunt musical. En aquest sentit, Pons reclamava que el proper projecte que assumeixi a partir del 2022 “només podrà ser de recol·lector”.