Reflexió sobre la visió

“Allò més bell es revela davant dels ulls amb allò que està a punt de desaparèixer”, es diu a Hikari (Hacia la luz), la nova pel·lícula de la cineasta japonesa Naomi Kawase, que va presentar-la al darrer Canes, el festival que l’ha projectat internacionalment des que l’any 2004 va guanyar-hi la Càmera d’Or a la millor opera prima amb Suzaku. Una consideració que no és aliena a un dels desigs primordials del cinema: capturar alguna cosa amb la consciència que desapareixerà. Potser aquesta és la mateixa bellesa del cinema: la conservació en una imatge del que ja no hi és, de l’evanescent per naturalesa. I potser també el seu fracàs: l’instant ha fugit i la seva imatge només en deixa constància. En tot cas, qui fa tal afirmació al film és un fotògraf que va perdent la vista i que, en aquest noment crític, estableix una relació amb una jove guionista de films per a cecs. Dos éssers fràgils que es reconeixen.

Cineasta intimista que explora en el sentiment de la pèrdua procurant que els personatges ressorgeixin d’una experiència dolorosa, Kawase apunta una suggerent reflexió sobre la visió amb la idea que, deixant de veure-hi, potser hi ha la possibilitat de veure-hi més profundament sense quedar atrapat en les aparences. Tanmateix, com és propi del seu cinema dels últims temps, Kawase es decanta cap al sentimentalisme i una estètica complaent que en aquest cas a vegades s’encarna en els flous que volen trobar una justificació amb la visió borrosa del fotògraf. Se suposa que busca reflectir la bellesa del món amb la consciència que s’hi revela de manera efímera, però, amb la seva voluntat d’agradar, potser es queda en el bonic.