Cultura

LLUÍS COSTA

DOCTOR EN HISTÒRIA I PROFESSOR DE LA UdG

“Cuba és un caldo de cultiu de l’independentisme català”

És l’autor de Les construccions nacionals: entre l’imaginari i la realitat, un estudi sobre la construcció nacional cubana. Parlem amb ell del llibre, i del present i el futur del periodisme

Analitzar nacionalismes i independències en un moment com el que viu Catalunya des de fa temps no ha de ser fàcil. I reflexionar sobre l’estat actual del periodisme, tampoc. Conversem amb Lluís Costa, professor dels graus en comunicació cultural i publicitat i relacions públiques, i del màster en comunicació i estudis culturals a la Universitat de Girona.
Quin missatge vol transmetre el seu nou llibre?
El llibre fa un estudi sobre el procés de construcció nacional de Cuba a partir de 1898, i ofereix una reflexió i comparació històrica amb les identitats espanyola, catalana i porto-riquenya.
Què entén vostè per nació?
Jo m’inclino a definir la nació com una realitat en construcció permanent, com un fenomen caracteritzat per una identitat tolerant, edificada. El nacionalisme ha de ser construït des de la diversitat i la inclusió. La cultura i la història han de jugar-hi un paper fonamental.
Cuba és un bon exemple de construcció nacional?
I tant! Durant el segle XIX es va construint socialment la identitat cubana, a partir de la realitat cultural i un procés de construcció integrador, obert i en constant evolució, en una societat molt diversa.
L’educació va ser un element clau en la construcció de la identitat cubana.
L’educació a partir de l’ensenyament de la història és importantíssima. Cuba era tan progressista i avançada en aquest sentit... Un paral·lelisme amb Catalunya seria el model d’Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia.
En què es caracteritzava aquest model educatiu cubà?
Els alumnes participen activament, visiten llocs, tenen contacte amb la natura... Els Estats Units van injectar a Cuba una dosi de modernitat educativa, amb la intenció d’americanitzar la societat cubana.I també per reclutar molts professors cubans, és clar. Espanya, en canvi, no entenia aquesta lògica. No va saber crear patriotes.
El camí cubà és semblant al que ha seguit Catalunya en l’actualitat, però sense guerres. Primer van demanar més autonomia, però Espanya no els va fer mai cas.
La resposta del govern espanyol a les reivindicacions autonomistes cubanes sempre va ser la mateixa: mirar cap a un altre lloc o reprimir. Els cubans van aguantar mig segle, però després van decidir lluitar per la independència l’any 1868, amb la primera de les tres guerres. Quan Espanya va voler començar a negociar l’autonomia ja era massa tard.
Quin paper juga el periodisme a l’hora de crear identitats?
La premsa és un instrument de cohesió, capaç de generar una estructura, agrupar col·lectius i crear espais de discussió. A principi del segle XX a Cuba van néixer grups de catalans que editaven premsa independentista, quan a Catalunya ni se’n parlava. Cuba és un caldo de cultiu altament propici per als plantejaments independentistes catalans. Encara que en aquell moment la burgesia catalana, en general, no dona suport a l’independentisme cubà, perquè té uns interessos comercials amb Espanya.
Cap on es dirigeix el periodisme en l’actualitat?
La comunicació i el periodisme estan molt subjectes a l’evolució tecnològica. El professional s’haurà d’anar adaptant a nous rols, que no tindran res a veure amb els de fa deu anys. El receptor abans simplement rebia missatges; ara fins i tot és capaç de generar informació. Abans havies d’anar a buscar la informació, ara t’arriba sola, és un ofici de més risc, ja que s’ha de saber seleccionar i ser capaç de cercar el rigor de les fonts. En definitiva, el periodista actual ha i haurà de saber escoltar i dialogar molt.
Com s’explica la contradicció que en un món global (acceptat per la majoria de la gent) es reivindiqui cada dia més allò local?
Ens interessa saber què passa al nostre barri, perquè ens afecta. Seria un error plantejar per una banda la globalitat i per l’altra la proximitat. Hem d’acostumar-nos a saber llegir la realitat a partir d’un context ampli en fenòmens locals. La visió global ha d’ajudar a contextualitzar allò local.
I des de la docència, com s’han de formar els futurs comunicadors?
A la UdG ens esforcem per no perdre el pols a la realitat. Com a director científic del Campus de la Comunicació Cultural i Corporativa tinc molt clar que la Universitat només pot reeixir en la mesura que siguem capaços de relacionar-nos amb el nostre entorn, amb la societat i el territori. Tenim en marxa diversos projectes de futur, on recerca, docència i assessorament a les organitzacions van íntimament lligats.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.