La neu perdura al cim
Es publica ‘Tres veus lligades a Minase’, una selecció de poesia clàssica japonesa a càrrec de Jordi Mas, guanyador del XIII premi Jordi Domènech de Traducció
Jordi Mas ens torna a introduir en un imaginari japonès, que cada dia resulta més pròxim
La col·lecció Jadins de Samarcanda que coediten Cafè Central i la vigatana Eumo acaba de publicar Tres veus lligades a Minase, una selecció de poesia clàssica japonesa a càrrec de Jordi Mas López, guanyador dels XIII premi Jordi Domènech de traducció de poesia. Mas té nombrosos guardons com a poeta i traductor del japonès; per exemple, l’any 2009 va rebre el premi Vidal Alcover pel projecte de traducció de L’estret camí de l’interior de l’imprescindible Matsuo Basho, de qui recordem la versió que va fer Octavio Paz d’un dels seus llibres. Com a poeta, ha publicat, entre d’altres, Sema (premi Senyoriu d’Ausiàs March), Febrer (premi Vicent Andrés Estellés de poesia) i El crit i l’eco.
Ara ens introdueix la que “es considera l’obra mestra del renga o poema encadenat japonès.” Va ser compost l’any 1488 per Sogi i els seus deixebles Shohaku i Socho i el van presentar en un santuari de la zona de Minase dedicat a la memòria de l’emperador retirat Go-Toba, una figura clau en la tradició poètica d’aquell país. El volum, en una elegant versió bilingüe en japonès i català, s’acompanya de nombroses notes per donar-nos les claus d’una tradició cultural que guanya adeptes, tant per la gastronomia, la jardineria i l’àmbit domèstic com per l’impacte que han tingut entre nosaltres el cinema, la literatura –amb importants premis Nobel– i la historieta a través del manga. Mas ens torna a suggerir un imaginari japonès que cada dia resulta més pròxim.
Professor de llengua i literatura japoneses a l’Autònoma, Mas ens acosta aquesta tria amb una escaient nota preliminar, en què apunta algunes de les característiques dels poemes: “Cadascuna de les estrofes del renga s’adscriu a una de les categories que servien per classificar els poemes en les antologies imperials: primavera, tardor, amor, viatge, lamentació, budisme, miscel·lània... Des del moment que aquesta adscripció es fa per mitjà de motius convencionals –les fulles seques o la rosada de la tardor, les flors de prunera de principi de primavera o les del cirerer quan l’estació ja està més avançada, els cims nevats de l’hivern, la lluna que presideix la soledat del viatger o l’eremita–, el poema encadenat s’acaba convertint, en el fons, en una evocació o recreació del món de la tanka clàssica.” Són referències que poden semblar simbòliques, però que vinculen la tradició amb la vida quotidiana. També una forma de diàleg amb l’eternitat: “El recurs d’al·ludir a poemes concrets hi és molt habitual, de manera que s’hi acaba establint un diàleg efectiu amb els poetes del passat.”
El territori dels sentits és ben present en els poemes: “la neu perdura / al cim, el peu s’emboira / aquest capvespre // l’aigua enfila un paisatge / perfumat de pruneres”.
