Una cicatriu que uneix

Ahir a mig matí el museu havia obert les portes però només s’hi veien alguns periodistes fent fotos del lloc on havien estat exposades algunes de les obres de Sixena i esperant per entrevistar el director. La resta d’obres descansaven a les vitrines de les sales lliures de les mirades dels visitants.

No ha estat així els darrers dies. Des que el jutjat d’Osca va posar data a l’entrega forçosa de les obres, el Museu de Lleida ha rebut una allau de visitants. Només la setmana passada es van rebre prop de 1.100 visitants, els mateixos que se solen rebre en un mes fluix. “Molta gent va voler venir a acomiadar-se de les obres”, explica una treballadora del museu.

Ells han viscut el conflicte d’una manera especialment dura. La col·lecció d’art sacre medieval del museu és de les més importants de Catalunya i la que dona sentit a l’equipament. A més de les obres de Sixena, pesa encara el conflicte jurídic obert per un centenar d’obres més procedents de parròquies de la Franja, que formaven part del bisbat de Lleida, i que al llarg del darrer segle van anar conformant la col·lecció del bisbat. El seu treball de conservació i museïtzació és el que dona sentit a la seva feina, i haver de desarticular part de la col·lecció en un procés jurídic i polític que ha estat ple d’afirmacions injustes (com que la col·lecció es va formar actuant de mala fe respecte a les parròquies, o la comparació amb els papers de Salamanca, decomissats pel règim franquista a partits, sindicats i particulars per tal d’exercir la repressió contra ells) han estat esgotadores i feridores. Dilluns va ser una jornada dura, sense haver dormit durant la nit i amb la Guàrdia Civil ocupant el museu com si fossin una banda de delinqüents. El suport ciutadà, que durant hores es va mantenir al voltant del museu protestant per l’acció judicial, va ser l’única bona notícia.

El museu té una il·luminació baixa, plena d’ombres i silenci, pensada per evitar el desgast cromàtic i alhora per destacar les obres entre la foscor. Ahir els espais buits deixats per les obres de Sixena destacaven justament per la marca de l’absència, com una cicatriu, una esgarrapada no volguda. El museu, de moment, la llueix sense vergonya. També explica moltes coses, no només del passat, sinó també del present. Per agrair el suport ciutadà d’aquests dies, els responsables del museu han decidit obrir de franc fins diumenge. Hi ha cicatrius que uneixen.