El premi a Nou Barris

Passejo per la plaça Virrei Amat i recordo quan hi veníem amb els companys de la universitat a esperar les noies per anar a l’Autònoma o per intentar dur-les al pub del carrer la Jota, a tocar. Amb alguns dels amics havíem participat cap al 1976 en l’intent de canviar el nom de la plaça i substituir el virrei de marres pel poeta Joan Salvat-Papasseit. Endebades: monumentals baralles amb els antiavalots de la policia, confiscació d’autobusos per dur-los cap a zones deprimides dels Nous Barris i infinitat d’accions que ja pocs recorden, com el segrest del 47 que es va evocar. Potser per aquest historial, la policia va repartir força llenya l’1 d’octubre. Ahir, al costat de la plaça, en un pavelló amb el mateix nom del reiteratiu virrei, es va celebrar la Nit de Santa Llúcia, en què el sopar ha estat substituït per un espectacle i proclames reivindicatives. Conduïda per l’actor Jordi Martínez, la gala va tenir grans moments: les actuacions del circ de l’Ateneu de Nou Barris, el duet Maria Arnal i Marcel Bagés sobre versos de Joan Brossa i Ovidi Montllor i els alumnes de l’institut Oriol Martorell. Per acabar de sincronitzar, l’obra de Joan-Lluís Lluís parla dels resistents, que els nord-catalans tan bé coneixien des de la postguerra fins als seixanta, en què el franquisme es va transformar en allò que el Caudillo anomenava els 25 años de paz.

No he pogut llegir la novel·la, però només que sigui com les anteriors ja valdrà la pena. Lluís combina l’estil amb unes trames interessants per als lectors d’històries amb suc i sense efectes especials. Es dona la circumstància, com a constatació del destí, que a pocs metres d’on es donava el premi va caure abatut un altre personatge, que també tenia com a cognom Lluís, Josep Lluís i Facerias, històric militant llibertari, veterà de la guerra que va patir mil calamitats, com la mort de la seva dona i la seva filla de pocs mesos quan fugien cap a l’exili durant un bombardeig dels avions feixistes, que donaven suport a Franco perseguint la gent que es retirava cap a la frontera. A l’estiu del 1957, Facerias moria en una emboscada sense poder llençar la granada que havia preparat per defensar-se. Seixanta anys després, Joan-Lluís Lluís guanya el premi més important de la literatura catalana. Determinisme? No ho crec pas. Segurament és una casualitat, tot i que la tenacitat dels nostres escriptors fa que l’infàmia no acabi guanyant la batalla.

Celebrar la Nit de Santa Llúcia en una barriada popular és un encert per als organitzadors d’Òmnium. Llàstima que no puguin ser-hi tots per les raons que sabeu. Jordi Cuixart, valent i vitalista president de l’entitat, va enviar un missatge des de la presó amb el qual tanco la crònica de la millor manera possible: “A Soto del Real ara són les 12 de la nit. L’atzar ha fet que avui, per primer cop, una calefacció a mig gas hagi trencat el fred de la cel·la, però podeu estar ben tranquils perquè des del primer dia de la presó sempre he notat el vostre escalf. I deixeu-me que us demani una darrera cosa: continuem compartint tot aquest amor i bondat arreu. Som gent de pau: que mai res ni ningú no ens prengui el somriure. Visca la Cultura, la Pau i la Llibertat. Visca Nou Barris, Visca Catalunya!”