El setge de la Força

El 1459, el poeta Joan Berenguer de Masdovelles va deixar escrit un vers en què afirmava: “Regne divís és desolat, perdut.” El text feia referència a la situació de Catalunya, que vivia un moment especialment convuls, amb una triple crisi en què s’entrelligaven les tensions urbanístiques, institucionals i agràries. A Barcelona, la tensió es reflectia en un greu enfrontament entre el poder tradicional i l’emergent, batejats com la Busca i la Biga. A la tensió entre aquests dos bàndols, s’hi afegien les males relacions entre el rei Joan II i el seu primogènit. I, al mateix temps, les tensions entre el mateix rei Joan II i els estaments, arrecerats a la Diputació del General. Al camp, els abusos als pagesos de remença van derivar en una revolta armada i, ben aviat, les bandes camperoles, liderades per homes com Francesc de Verntallat, van assumir el control d’un vast territori que anava des del Montseny fins a l’Empordà. L’escenari, doncs, ens dibuixa un conflicte extremament complex, que va conduir a una llarga i sagnant guerra civil des del 1462 fins al 1472.

Un dels primers episodis d’aquell enfrontament es va viure a Girona i va tenir com a escenari d’excepció el recinte de la Força Vella, un reducte fortificat dins la ciutat emmurallada. La qüestió és que, mentre Joan II s’esforçava per cercar aliats que li permetessin fer front a la crisi, la reina i el primogènit, el futur rei Ferran, es van refugiar a Girona. I aquesta circumstància va donar com a resultat un episodi tan mitificat com ho seran els setges del 1809. En tot cas, l’historiador Santiago Sobrequés ens va ensenyar a distingir entre el mite de “la grande fidelidad de los gerundenses” i una realitat força més complexa. De fet, va ser la mateixa reina la que va decidir refugiar-se a la Força Vella després de constatar que no es podia refiar dels gironins. I no es va equivocar. Quan la host del Consell del Principat, comandada pel comte de Pallars, va arribar a Girona, va aconseguir ocupar fàcilment la part baixa de la ciutat. Només va resistir la ciutadella, que, a partir d’aleshores, va ser objecte d’un setge implacable. El primer intent d’assalt es va produir el dia de Corpus. En vista del fracàs d’aquesta primera temptativa, els assetjadors van intensificar els bombardejos per tal de desmantellar les fortificacions i obrir escletxes a la muralla. Al mateix temps, però, van intentar jugar altres cartes com ara el factor sorpresa i la negociació.

Mentre els assetjadors intensificaven la pressió, a quilòmetres de distància s’ordia un pla per auxiliar els encerclats. Alguns mesos abans, Lluís XI de França i Joan II d’Aragó s’havien reunit a Agurain (Salvatierra) per tal d’acordar un ajut militar dels francesos a canvi de 200.000 escuts. Com a garantia, Lluís XI va aconseguir les rendes del Rosselló i la Cerdanya. A més a més, s’incorporava una clàusula secreta, a través de la qual el rei aragonès transferia la sobirania d’aquests comtats al rei francès fins que no s’hagués saldat el deute. Pocs dies després d’aquell acord, el comte Gastó de Foix va rebre l’encàrrec de preparar un gran exèrcit per envair Catalunya i, després d’una cursa contra rellotge, el dia 22 va aconseguir arribar a l’altura de Medinyà. Les fogueres enceses de l’exèrcit alliberador, que es van poder contemplar des de la Força Vella, van provocar l’esglai dels assetjats i la fugida dels assetjadors. A les sis del matí de l’endemà, l’exèrcit alliberador va penetrar a Girona i, a partir del Mercadal, va ocupar la ciutat sencera. No li va caldre disparar ni un sol tret. La sensació d’alleujament dels encerclats queda perfectament simbolitzada pel gest de la reina, que va sortir a saludar Gastó de Foix personalment. Segons un cronista que va presenciar aquell episodi, la reina “fut une grant pièce comme toute pasmée”. Després de recuperar la parla, es va adreçar al seu alliberador i li va donar “cent mil vegades les gràcies pel seu socors i la salvació de la seva persona, vida i honor”. Els gironins van rebre els francesos de manera diversa. N’hi ha que van fugir a Sant Feliu de Guíxols, mentre que d’altres van ser condemnats a diverses composicions en metàl·lic. Els jurats, per la seva banda, van renegar de tot el que havien fet durant el setge i fins i tot van signar una declaració d’adhesió al rei i la reina.