“Vida i obra no es fonen”

El cap de setmana em vaig acostar a Vilafranca per parlar una estona amb el poeta i articulista del nostre diari Jordi Llavina (Gelida, 1968) per parlar del seu nou llibre Ermita (Meteora), un poema llarg d’indagació sobre la pròpia obra i el paisatge de la seva mare. La ciutat celebra la Fira del Gall i mentre caminem cap a casa seva, molts veïns el saluden. M’explica que Ermita és un llibre frontissa i, alhora, central en la seva producció després de la trilogia Vetlla, Contrada i Matí de la mort. Reflexiona sobre l’herència rebuda al mateix temps que fa balanç del que hi ha hagut en aquests primers cinquanta anys de vida; “és el meu títol més destacable. I el més esperançat, també”.

Matisa que es tracta d’un poema únic, de 1.400 octosíl·labs, que descriu l’ascensió a l’ermita de Sant Pere del Puig, a la Selva del Camp. Un poema al·legòric, que entronca amb Matsuo Basho, amb el romanticisme anglès, amb la figura del wanderer: la pujada, plena de detalls de la naturalesa (arbres, insectes, sons, aigua...), es veu interrompuda, o enriquida, una vegada i una altra, per temes diversos, que són els que donen substància al poema: la memòria, la mort, Crist, els fills, les raons de l’escriptura, la llengua... També Crist: “Ens trobem, ell i jo, molt avançat el poema. Soc un descregut que pensa que seria molt bell poder creure. Però que, tot i això, sap que “gemega Crist, i encara tremen / els fonaments del nostre món”.

La relació entre el paisatge i el nucli temàtic a partir del qual explica la pròpia vida és molt estreta: el puig descrit i la vista del Camp que hi ha des d’allà dalt conformen un paisatge entranyable per al poeta, el de les arrels maternes. “Soc penedesenc, però cada vegada valoro més la meva herència selvatana, i aquest poema la reivindica a cada vers.”

Quan li pregunto si vida i obra es fonen, respon sense ambigüitats: “Em fa l’efecte que vida i obra no es fonen —o no es confonen— mai del tot. A Ermita he construït un relat: hi ha un paisatge determinat, però alguns elements són recreats: per referir-me a la por dels infants faig sortir una olivera antiquíssima que té la soca mig balmada. El personatge evocat busca amb la mà per dins el tronc buit: el guia el rampell del nen que tempta el gaudi estrany de tenir por. Doncs bé, aquesta olivera, l’he desterrat d’un camí de bosc de Gelida per endur-me-la a la Selva.” El llibre també arriba enmig del retorn a la docència després de vint anys dedicat al periodisme: “Estic content d’haver tornat a l’ensenyament. Els meus primers sis anys com a periodista radiofònic van ser feliços, però en vaig viure deu més de força amargs. La companyia dels meus alumnes és infinitament més grata que la de la majoria de la gent de la cultura, tan plena d’ínfules i petiteses.”

Ja a casa seva, plena de llibres pels racons més inversemblants, gairebé inventats, li recordo si tornarà a la narrativa. M’explica que la seva filla estudia tercer curs de filosofia i està fent un treball sobre Filosofía y poesía de María Zambrano, on diu que al Romanticisme, poesia i narrativa s’abracen com dos amants que pressenten que la seva unió no serà duradora. Hi coincideix: “Em passa el mateix. He escrit contes i novel·la, tinc una història a mig fer, fins i tot una nouvelle que els de Candaya estaven disposats a publicar. Tot aturat. El meu llenguatge és el de la poesia. No tinc imaginació novel·lesca, tot i que ambiciono escriure una bona novel·la breu, en què pugui deixar dit tot allò que no acabo de poder dir en els versos.”