Bárbara, i també Yanina

No hi ha dubte que Bárbara Lennie s’ha convertit en una actriu fascinant i que la seva presència en un film atrau la mirada dels espectadors. Una especie de família sembla girar a l’entorn del rostre de l’actriu i de les emocions que transmet el seu cos, de manera que podria considerar-se que el director argentí Diego Lerman hi ha confiat tan plenament que fins renuncia a la força de la posada en escena. Tanmateix, no només hi ha Lennie, sinó la intensa presència d’una actriu no professional, Yanina Ávila, que dona joc a una confrontació interpretativa que no és aliena a la tensió entre els seus dos personatges respectius.

El cas és que Bárbara Lennie interpreta una dona angoixada que, després de perdre una criatura, espera que una altra dona tingui un fill per adoptar-lo. Un acord que, fet a banda de la legalitat, crea dubtes morals en relació amb les desigualtats socials que fan que una dona de Buenos Aires de classe mitjana adopti el fill d’una dona rural pobre que no pot mantenir-lo. Entre elles també hi ha dubtes, recels i desconfiances. Diego Lerman planteja la situació d’una manera prou complexa que fa que, més enllà del simple judici moralista, l’espectador pugui sentir-se incòmode i també desconcertat. El desconcert, però, també pot derivar d’una certa confusió narrativa. Diego Lerman, fent una mena d’encreuament entre drama social i intriga, potser pretén aquest desconcert amb una narració dispersa que amaga moltes coses a l’espectador. Tanmateix, en la dispersió i la confusió, pot passar que l’espectador es perdi i fins perdi l’interès. Sempre, però, és possible concentrar-se en el rostre de Barbara Lennie.