Banyoles, vista pels ocells

Dona una càmera voladora a un artista amb talent, demana-li que la faci anar sobre un paisatge extraordinari i obtindràs Pau Carulla. Banyoles a vol de dron, el nou volum de la sèrie Fotògrafs Banyolins, de Rigau Editors. Si diem que el contingut resulta sorprenent ens quedarem curts, perquè, a l’insòlit punt de vista en què se’ns presenten espais quotidians que fins ara només coneixíem arran de terra, s’hi afegeix el to personal, creatiu, que hi posa el seu autor. Té raó el mateix Carulla quan diu que el nou punt de vista esdevé una revelació.

En aquestes pàgines, es demostra més que mai el potencial artístic de la fotografia i, per a molts, es descobreix una altra faceta de Pau Carulla (Banyoles, 1974), conegut sobretot com a mag de la imatge en el camp publicitari. Moltes de les fotos zenitals podrien passar perfectament per composicions pictòriques en què el color i les formes les posen les barques, els carrers, els cotxes, els camps, les teulades, els banyistes... El lector quedarà parat de la bellesa del poblat neolític o de la barca Tirona amarrada a la pesquera d’en Lero vistos com ho poden fer els ocells. O el regal per als ulls que resulta ser, des de les altures, la plasticitat del joc lineal de llocs tan comuns com ara el camí i el carril bici de l’Estany. O com es pot treure partit d’una simple carretera travessant uns camps verds, de la plaça Major de Banyoles il·luminada, de les punxes del campanar de l’església de Cornellà del Terri i de la torre de l’Esperança de Casa Nostra o de les tonalitats de blaus i verds de les aigües del llac. El lector hi trobarà la reconfortant sensació que només pot donar-te una bona obra d’art, però Carulla hi afegeix la següent reflexió: “Haver captat aquests instants, m’ha portat a valorar molt més qui som i a saber que el nostre entorn no és nostre, ni de ningú. Nosaltres estem només de pas.”

El crític d’art Ricard Planas (un dels tres signants dels textos que s’inclouen en el volum) veu en aquestes fotos tres grans codis visuals: “les visions idealitzades de la iconografia, a través de grans angulars en què estany, muntanya i civilització urbana s’entrecreuen”, “primers plans i plans mitjans d’urbanisme” i “textures i formes sense cap concessió al realisme o a la mitificació”. L’historiador de l’art Guerau Palmada no dubta a titllar d’“excepcional” aquest recull fotogràfic, i el periodista Quim Fernàndez il·lustra la seva admiració pel treball de manera contundent: “Si fins ara els banyolins podíem presumir de la imatge planera de l’Estany des de la riba i oferir-la als forasters, la publicació d’aquest volum ens dona arguments per fer-nos encara més pesats amb les visites.”