Una dona em mira des d’una fotografia

En el retrobament familiar nadalenc d’aquest any he descobert una fotografia inesperada. Li va arribar al meu germà Eduard, que me’n va fer una còpia, d’una manera també inesperada de part d’una altra família del nostre poble, Castellfollit de la Roca. A la fotografia, de la qual deduïm que data de poc temps abans de la guerra civil, hi ha la meva iaia Lola, la meva mare Caterineta, la meva tia Maria, una altra dona i la seva filla (membres de la família que ens ha fet arribar la imatge) i un nen que sembla que ningú no identifica. Són al peu del monument a Colom, concretament sota un dels lleons que l’envolten, sense que se’n vegi la columna. La iaia, nascuda el 1900, tenia aleshores trenta anys i pico, però n‘aparenta més: era una dona corpulenta, amb una cara de lluna plena. La tia Maria, que mira d’aquella seva manera severa, en devia tenir uns deu. I la mare, preciosa i amb un semblant seriós, sis o set. La fotografia testimonia les visites que la meva iaia materna, a vegades acompanyada de les seves filles, feia a Barcelona per anar al metge que la tractava de la bronquitis. Ens en parlaven, d’aquests viatges. La iaia, que sempre va estar malalta dels bronquis, va morir quan jo tenia set anys, de manera que, contràriament als meus germans, no recordo gaire que me’n parlés. Però sí tinc memòria de les evocacions mítiques que en feien la meva mare i la meva tia: la seva mare estava malalta, però elles havien disfrutat d’aquelles estades com un dels moments extraordinaris de la seva infantesa. No tots els nens i les nenes del poble havien estat a Barcelona.

D’aquesta fotografia el que més m’impressiona és la meva iaia Lola, que n’ocupa el centre i, darrere de les filles, també és al mig del grup humà. M’impressiona perquè hi reconec una semblança desconeguda. Aquesta dona sembla mirar-me per recordar-me d’on vinc. M’he d’explicar. Jo no havia vist cap fotografia de la meva iaia en els seus anys de maduresa. Només la recordava com una dona vella. I només havia vist una sola foto de quan era jove (i estava molt més prima) realitzada en l’estudi d’un fotògraf: té a les mans un ram de flors que sembla formar part del decorat. És a dir, la seva imatge reproduïda té un buit de dècades. Almenys no consta a l’àlbum familiar, on jo mateixa no dec tenir més d’una dotzena de fotografies de quan era petita. Sé de gent de la meva edat més fotografiada. I de famílies que, en les dècades anteriors a la imatge digital, s’han retratat més. Però, en tot cas, la comparació resulta vertiginosa si pensem en la quantitat de fotos que ara ens fem en un sol dia. No estic parlant de fa mil anys, sinó d’unes dècades. D’un temps en què ja existia la fotografia. I si no havia vist mai una foto de la meva iaia de quan tenia trenta, quaranta o cinquanta anys, del seu marit (és a dir, del meu avi matern, que va morir molts anys abans que jo nasqués) no recordo haver vist cap fotografia. És a dir, no en tinc cap imatge. No sé com era.

He descobert, doncs, una semblança amb la meva iaia Lola: la forma allargada dels ulls, que també semblen clars com els meus, les galtes molsudes. També m’estranya que no m’ho hagués dit ningú de la meva família, que sempre ha considerat que m’assemblo al meu pare, tot i que es fa evident que cada dia m’assemblo més a la meva mare. I és així que la seva presència és per a mi el punctum de la foto tal com va el va descriure Roland Barthes al seu assaig sobre la imatge fotogràfica a La chambre claire/Una cambra lúcida: una fletxa que es clava, el detall que concentra l’atenció desequilibrant la unitat de la fotografia, allò que no només sorprèn o fins inquieta, sinó que du a una reflexió a partir del suggeriment d’un sentit altre, amagat, o de la revelació d’una memòria íntima que potser era desconeguda.