Vacil·lant i divertit

Si us volta pel cap d'anar a un dels concerts del cicle Catalunya Arte Flamenco, cosa d'altra banda encertadíssima, us recomano que hi arribeu uns quinze minuts tard, us prengueu, en tot cas, relaxadament, una copeta al bar; així us estalviareu sentir-vos víctimes fatals d'una vergonyosa i patètica pamfletada publicitària que algun cervellet empresarial s'ha empescat... Però del que es tracta és de José Mercé, no?

Des que Antonio Gades se'l va emportar a recórrer Europa i Amèrica, anys setantes, i publicat ja el primer disc, Del amanecer, la projecció del cantaor ha estat brillant, però també difícil. José Soto Soto (1955) és un intèrpret amb veu personalíssima, d'ampli i fondo coneixement del seu art que li ha permès mantenir-se; els últims anys sembla inclinat vers un flamenc amb més acompanyament i alegria. El de dissabte va ser un concert una mica vacil·lant, divertit i amb clares intencions: promocionar el seu proper treball discogràfic, Ruido. Un disc del qual va cantar quatre temes: Si me llamara, Fe, Contigo i uns tanguitos Amanecer; cançons que segueixen la veta melòdica i comercial, però de factura impecable.

A l'inici, acompanyat com sempre pel sensacional guitarra Diego del Morao, va aplicar-se al flamenc clàssic, part immillorable, la més concentrada, intensa i abissal de la nit; repassant palos i cants bàsics: una malagueña, soleá, seguiriya i un alegre i entranyable fandanguito que va entusiasmar el públic.

En la segona part José Mercé es va fer acompanyar de la seva gent, les alegres palmes i veus de Marce, Negro i Rafa, Dani del Morón a l'altra guitarra, el baix elèctric de Manolo Nieto i la feliç percussió d'El Güito. Tots plegats van proporcionar els delirosos tastets del ronser nou treball, mentre la gent anava pensant si allò que oïa era o no el que s'esperava. Adesiara va anunciar-se Al alba, tema meravellós d'Aute que Mercé va versionar de forma magnífica, després vingueren bulerías, un breu popurri i Aire. Animadíssim pel sarau i caliu de la gent, el propi flamenc va marcar-se uns passets insòlits que van deixar perplex més d'un. Simpatia, talent i proximitat són adjectius que li escauen molt bé a José Mercé, però tot plegat va quedar una mica raquític, curt, vam sentir aquella sensació fugaç del pur compliment.