Epopeia rockera

Alguns l’acusen de no dir tot el que hauria de dir sobre les complexes relacions del mític grup canadenc The Band, però Testimony, l’autobiografia del guitarrista i compositor Robbie Robertson (Toronto, 1943), és un pas més en la seva epopeia artística, fonamental en la història del rock-and-roll. Fill d’una nativa mohicana de la reserva de les Sis Nacions, el jove Jaime Robertson va patir des del naixement els avatars de la guerra. Després del divorci dels seus pares oficials, la mare del jove li confessaria que el seu pare era un jueu que visitava la reserva i que es va enamorar de l’índia mentre el seu promès era fora per obligacions militars. La família del pare biològic, mort uns anys abans –connectada amb la màfia de Toronto–, els adoptaria a la metròpoli canadenca, on Robertson va començar a destacar en conjunts locals fins a viatjar al sud, on s’incorporaria al grup del mític Ronnie Hawkins cap al 1959. Allà coneixeria el bateria d’Arkansas Levon Helm, abans d’incorporar-se el baixista Rick Danko, el pianista Richard Manuel i l’organista Garth Hudson, base del quintet que acompanyaria Bob Dylan en la gira anglesa del 1966 i que el passaria definitivament al rock i a l’electricitat.

Testimony, publicada per Neo Person, és un magnífic volum d’història de la segona meitat del segle XX, però també una narració tan àgil com els dits del guitarrista. Resulta amena més enllà dels personatges perquè, amb l’editor del llibre, Robertson ha fet un gran treball de recuperació de la memòria personal, però també ha sabut col·locar el lector com a confident. Supera el safareig –que també hi apareix– i les enveges i rivalitats. Recordo que quan Robertson va venir a donar suport al grup Sau, sovint malparlava d’alguns dels seus companys de viatge. En el llibre es mostra generós i un punt blanc, des de la seva incorporació al grup de Hawkins, amb només setze anys, fins als anys pletòrics amb The Band, el seu final immortalitzat a la pel·lícula The Last Waltz, de Martin Scorsese, del 1978, o la quantitat de bandes sonores que va realitzar per al director italoamericà.

A la primera part, tota l’aventura de sexe, drogues i rock-and-roll per tuguris i grans salons està ben amanida amb les aparicions rutilants de Ray Charles, Bo Diddley, Lee Lewis, Chuck Berry, Carl Perkins, Hendrix, Dylan, els Beatles, els Stones i una legió d’artistes de referència de diferents estils que van compartir escenari o camerinos amb ell. M’agrada perquè tot plegat sembla en alguns moments un retrat de la picaresca d’uns anys irrepetibles. Recordo que en una de les entrevistes del film esmentat de Scorsese, Robertson afirmava que havia decidit abandonar la carretera perquè era un estil de vida insuportable. El temps li donaria la raó perquè la mateixa carretera que va devorar Elvis i companyia es va endur els seus germans Danko, Manuel i Helm. El seu testimoni és un retrat amable d’uns temps furiosos.