Any fructífer
El poeta i narrador mallorquí Valentí Puig amplia la seva ambiciosa obra amb novel·la, dietaris, poemari i la reedició del ‘Diccionari Pla’
El 2017 ha estat un any especialment fructífer per a l’escriptor mallorquí Valentí Puig. El va començar amb la publicació de la novel·la costumista El bar de l’AVE, el va continuar amb la reedició en butxaca del Diccionari Pla de literatura i l’ha acabat amb dues obres dels gèneres predilectes de l’autor: la poesia, amb Oratges de la memòria, i els dietaris dels seus anys britànics, La bellesa del temps (1990-1993). A excepció de l’edició de butxaca, els altres porten el segell de Proa, que ens convoca a una de les sales de la cafeteria de la llibreria Laie.
Abans de començar una classe magistral per al grup nombrós de periodistes que l’esperen, Puig llança un dard contra un dels seus editors, a qui retreu de manera sorneguera que tot el suport editorial el donen a Pilar Rahola i a altres de l’estil. L’editor dissimula mentre el poeta mostra orgullós, també, l’edició a la col·lecció Austral del Diccionari Pla: “Per primer cop Pla és a Austral. És una satisfacció triple pel goig de la reedició i per l’arribada a la gran col·lecció castellana. Pla és l’autor català més llegit a Espanya.”
No cal dir que Josep Pla ha estat un referent, potser el principal, que ha tingut Valentí Puig en la literatura catalana, fins i tot el 1998 va ser guardonat amb el premi Pla per L’home de l’abric, una aproximació estètica, però també sentimental, a la figura de l’empordanès. Quan li pregunto a què es deu aquest esclat prolix en la seva obra, em recorda que “l’important és escriure, no ser escriptor ni fer d’escriptor”.
Quan comença a fer l’inventari, però, demostra que la novel·la havia estat escrita un any abans –ens diu que “una novel·la és un aprenentatge de voluntat” i fa la broma que per escriure aquest gènere has de tenir “culo di ferro”–, el dietari és de començament dels noranta –“calia polir-lo per l’estil”– i “els poemes mai saps d’on i quan venen”. Puig va embalat i té un dia oracular quan comença a lluir-se amb definicions, gairebé com aforismes: “El poema ve d’una banda indefinible. La novel·la és una correntia d’aigua. En canvi, el poema és un coàgul des de la intensitat del llenguatge i una certa irracionalitat.”
En l’evocació dels anys en què escrivia les llibretes que apareixen a La bellesa del temps. Dietaris 1990-1993, Puig recorda els atacs d’ansietat que patia perquè el periodisme com a corresponsal a Londres li impedia escriure, però també el que va aprendre allà: “Londres conservava una certa voluntat de pensar el món. Si vols saber el que passa a Singapur, ho tens allà.”