Cultura

Poesia

Dolors Fernández

De Versalles a la flor d’opi

El poeta enyora l’amor, mai en renega

Parlar de flors a la poesia actual pot semblar versallesc si ens representem un jardí endreçat i lluminós, acolorit i vivaç. Si, com a la portada del poemari La falsa flor, de Josep Anton Soldevila, el que veiem és la flor de l’opi, probablement la nostra perspectiva canviï diametralment. Quan comencem a llegir i advertim el dibuix insinuant de la lluna en la foscor de la nit, el rugit del mar amb onades de tempesta, és hora de cordar-se el cinturó. De segur que aquesta flor alguna cosa deu amagar. Res més incitant que una bona dosi de misteri...

I el que La falsa flor amaga darrere la seva flaire opiàcia és una reafirmació de vida, “un glop de llum”, en paraules de la seva prologuista, Pura Salceda. Fent servir una metàfora marina, aquest darrer poemari de Soldevila –el desè– és una ampolla amb missatge a dins, una prometença que arriba a platges solitàries. I qui no s’ha sentit així més d’un cop a la vida?

Fidel al seu llegat poètic, amb La falsa flor Soldevila es reafirma com un paladí de la paraula precisa, de l’elegància del discurs, de la contenció del llenguatge. I també com el serè poeta de l’amor, amb versos lliures, harmònicament construïts i amb un sentit del ritme, de la musicalitat, privilegiats. N’hi ha pocs que, com ell, arribin a copsar l’essència amb una sensibilitat tan exquisida, amb tanta saviesa i profunditat. D’aquesta intel·ligència poètica en diem lirisme, i és en aquest gènere, en el marc estilístic descrit, on hem de situar aquesta rara joia que és La falsa flor.

El tema central és l’amor perdut

El tema central del poemari, ja ho hem dit, és l’amor. Un amor perdut, molt present i tanmateix inscrit en un temps passat. Malgrat això, la seva aroma és un miratge que no s’esborra mai: “Si la dansa / va ser només / aire, / nit, / corba / en el temps. // La falsa flor / és dibuixada. // I molt bella.”

El poeta enyora l’amor i àdhuc el desencís, el desassossec que de vegades li produeix aquest sentiment, mai en renega. El seu compromís és amb el fulgor de l’experiència amorosa i amb totes les seves manifestacions, tot i assumint el seu caràcter fugisser, les ferides que ens causa i la desolació que ens pot arribar a fer sentir. Al més pur estil romàntic –apassionat– podem fins i tot trobar les reminiscències tètriques d’un Poe: “Però jo la recordo fulgent / en els cabells de la mort.” Juntament amb metàfores petrarquistes, òbviament actualitzades, però que, en tot cas, ens remeten a un amor inabastable: “Els guants de la nit no toquen l’amor.” I més encara, el glatir de la carn s’aparella amb el fatum més irracional –d’acord amb un concepte prototípic de la poesia lorquiana–: “A ferro hem matat i a ferro morim.”

Com a temes subsidiaris el sempitern tempus fugit, inevitable en qualsevol reflexió sobre les contingències de la vida, però en la seva versió més estoica. El poeta, aspirant a un estat d’ataràxia perfecta, persisteix, però el desig interromp el seu designi: “Corres, i els carrers són mar extingit, / només una ferida que no tanca, / una cantonada on tomba la vida / a l’altra banda del teu desig.”

No obstant això, el que dona veritable sentit a La falsa flor és que el poeta, lúcid observador del seu recorregut vital, essent conscient de tot plegat, no renunciï a l’amor, sinó que l’identifiqui amb una vida plena. En arribar a aquest punt, cal recórrer a un altre concepte filosòfic ben conegut, que és el riu horacià. Allò subterrani que flueix per sota dels poemes és el contínuum inalienable de l’amor –sempre igual però alhora diferent– com ara el tu és el necessari complement del jo, més encara, indestriable de l’autèntic jo poètic. En aquest sentit el vers més eloqüent és l’esplèndid: “El teu cor disfressat de mi.”

Aquest diàleg profund entre poeta i vida articula tot el poemari amb una delicada subtilesa. L’originalitat de La falsa flor és el seu eclecticisme a l’hora de recopilar les tradicions petrarquista, romàntica amb besllums lorquianes i mostrar al lector d’avui aquesta veritat, mitjançant versos autèntics, aparentment senzills, però trasbalsats per metàfores punyents.

Per tot plegat l’amor, meravella i condemna de la vida humana, és, al darrer poema-cançó-epíleg del llibre, un regal d’esperança que vol trencar el malefici del temps. Només per aquesta raó paga la pena esbrinar com arriba a ser de falsa aquesta flor: “Porta’m allà on la llum. / Porta’m on neix el dia.”

La falsa flor
Josep Anton Soldevila
Editorial: Parnass Barcelona, 2017 Pàgines: 70 Preu: 10 euros


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Humor forjat

Mor Antonio Fraguas, ‘Forges’, un dels motors de la rebel·lia de l’humor gràfic en l’etapa de la Transició

Barcelona
 

L’obra censurada, de bolos

barcelona
 

La bellesa útil

barcelona
 
RAFAEL VALLBONA
ESCRIPTOR I COEDITOR DELS QUADERNS DE LA FONT DEL CARGOL

“Volem difondre l’obra i els autors vinculats al Maresme”

Premià de Dalt
 

Accés públic a part del fons Fontserè de l’arxiu de Banyoles

BANYOLES
 
ANTONI VECIANA
AUTOR DEL TEXT TEATRAL PATRÓ, QUE S’ESTRENARÀ ELS DIES 3 I 4 DE MARÇ AL BARTRINA DE REUS

“Quan s’acaba el llenguatge i el diàleg comença la violència”

REUS
 

‘Fuga de conills’, el retrat agredolç d’una generació

girona
 

Femenina i singular

Barcelona
 

Retrat cobdiciós

barcelona