La presidenta del jurat de Canes

Diversos amics i amigues van dir-me un parell de dies abans de Reis que ses majestats d’Orient ja havien passat per a mi en anunciar que Cate Blanchett serà la presidenta del jurat oficial de la pròxima edició del Festival de Canes. En fi, la meva admiració per aquesta actriu és coneguda, sobretot per les meves amistats, que em fan tota mena de bromes, sempre simpàtiques, sobre això. El cas és que, havent passat dies al llit amb una gran galipàndria, la notícia va animar-me una mica: si Canes continua sent per mi un regal que enceto cada cop que hi veig una pel·lícula que m’emociona, l’omnipresència de Cate Blanchett com a presidenta del jurat me la imagino com una festa. A més, em sembla que és un reconeixement a una carrera traçada amb intel·ligència i a una personalitat que es distingeix poderosament dins del món de les estrelles actuals (si encara n’hi ha de vertaderes) del cinema de Hollywood. Un reconeixement que es dedueix del comunicat amb el qual Pierre Lescure i Thierry Frémaux, president i delegat general del festival de manera respectiva, van anunciar l’elecció: “És una artista rara i singular amb un talent i unes conviccions que tant irriguen les pantalles de cinema com els escenaris teatrals. Les nostres converses ens permeten pensar que serà una presidenta compromesa, una dona apassionada i una espectadora generosa.”

Tanmateix, la bona notícia se’m va entravessar una mica en llegir molts dels titulars amb què va anunciar-se: donaven per fet i ho remarcaven que l’elecció està motivada pel “compromís” de Cate Blanchett en contra de l’assetjament sexual en un moment en què el món del cinema està convulsat arran de l’escàndol i les conseqüències del cas del productor Harvey Weinstein. És cert que Blanchett s’ha pronunciat sobre això. Com també ho és que ha vindicat una igualació salarial entre actors i actrius o que ha criticat que el cinema dominant continuï concedint menys protagonisme a les dones. Però moltes més actrius denuncien aquests mateixos fets, de manera que el capteniment de Blanchett, encara que fos particularment actiu, no pot explicar de manera absoluta la seva elecció com a presidenta del jurat de Canes. Més encara. Els continguts de la notícia insistien en el feminisme de l’actriu australiana. Seria, doncs, una concessió o fins i tot un tracte de favor a Blanchett pel fet que és feminista? És cert que el Festival de Canes ha estat acusat de “masclisme”: continua havent-hi pocs films dirigits per dones en la secció oficial i només una cineasta hi ha aconseguit el màxim guardó, la Palma d’Or, en 70 edicions: Jane Campion, que, per cert, és l’última dona que precedeix Blanchett en el “càrrec”. En tots aquests anys, només deu dones més (bona part actrius, com ara Olivia de Hallivand, Ingrid Bergman, Sofia Loren, Isabelle Adjani, Jeanne Moreau, Isabelle Huppert, Liv Ullmann) han estat presidentes del jurat. Tanmateix, l’elecció de Blanchett només seria per augmentar la llista o per tal que el Festival de Canes sembli menys “masclista”? Vet aquí que potser aquests titulars són els que traspuen un cert “masclisme”: s’hi pot deduir que Blanchett serà presidenta per “quota femenina” o per un pronunciament “oportunista” o “políticament correcte” en contra de l’assetjament sexual. No deixa de ser una manera de menystenir. I també de fer reduccionisme. El compromís, al qual al·ludeixen Lescure i Frémaux en el seu comunicat, es redueix al que Blanchett manté contra l’assetjament sexual. Només hi posen un adjectiu al “compromís”, que pot ser divers. I, a més, només parlen del compromís i no del talent. Un talent certament rar: si volen saber de què parlo busquin el film “Manifesto”, malauradament inèdit a l’Estat espanyol. En tot cas, això de què he parlat no només té a veure amb Cate Blanchett.