Màgia orquestral

En una setmana prolífica en la desfilada de grans personalitats de la clàssica a Barcelona (Barenboim, Martha Argerich), diumenge va aterrar la imponent Orquestra Filharmònica de Viena a L’Auditori, sota la direcció de Gustavo Dudamel. Presentat com a concert extraordinari, fou un immens plaer gaudir de la sonoritat superlativa de la il·lustre formació vienesa, que, al marge de ser considerada una de les més reeixides a nivell mundial, té una sonoritat pròpia que l’oient ja pot percebre des del moment de l’afinació.

Estem referint-nos a una orquestra històrica i amb una tradició que es remunta fins al seu primer director, Otto Nicolai (1810-1849), i que ha tingut eminents directors com ara Gustav Mahler (1860-1911), que, en els períodes estivals, es dedicava a la composició. Precisament el seu cant del cigne (l’Adagio de la Simfonia n. 10) fou l’obra escollida a la primera part. Amb la direcció de Dudamel, dotat d’un veritable talent que el va portar, el 2017, a ser el director més jove a dirigir el concert de Cap d’Any de Viena, l’enfocament de l’obra ja ens va fer adonar que el director veneçolà apostava més per qüestions relacionades a fer brillar la massa orquestral que per la realització d’una lectura en profunditat i punyent per mostrar com la Desena és l’obra que més materialitza la dissolució de l’imperi austrohongarès i l’endinsament en una nova era, manifestada en fenòmens com ara l’atonalisme o l’expressionisme que, certament, l’Adagio mostra.

Ja a la segona part, la Simfonia Fantàstica d’Hector Berlioz (1803-1869) va fer brillar excelsament els vienesos i el seu darrer moviment va portar, literalment, a la suspensió del judici entre els assistents. I és que la màgia orquestral, certament, existeix.