Carles Pujol. DARRERE LES BAMBOLINES
‘Constructor d’escenografia’. J.B
“No dic mai no a res”
Què passaria si no hi hagués constructors d’escenografia professionals?
Passaria com amb la Cavalcada de Reis de Sant Cugat dels anys anteriors. L’any passat es va veure que els remolcs no estaven homologats i que hi havia un perill de seguretat. Es va decidir canviar-ho i ho vam fer tot de nou. Abans hi havia una estètica de carrossa feta per gent voluntariosa, de bona voluntat. Aquest any, hi ha hagut molta més repercussió celebrant el canvi de la comitiva. Passaria igual amb els decorats de teatres. Sempre hi hauria algun element que ajudés a explicar el drama però fet sense mirar massa enllà de la funció del seu teatre.
És clar, perquè la gran dificultat és aconseguir que les escenografies siguin fàcils de muntar i desmuntar per a les gires.
S’ha de procurar que pesin poc, que permetin una llarga durada, que siguin fermes...
Ha canviat molt la manera de fer escenografies?
El gran canvi va ser passar dels decorats pintats als elements corporis. A partir de llavors, es van anar desenvolupant diferents materials amb què fer les escenografies: la fusta, l’alumini, el porexpan. Ara ja fa temps que només hi ha millores tècniques a com endurir més ràpidament el porexpan o evitar les olors de les pintures, per exemple.
Però continuen utilitzant-se telons pintats.
Sí, David Campos ens va demanar una escenografia clàssica per a la seva companyia de ballet neoclàssic. Vam pintar uns 5.000 metres quadrats en dos mesos i vam contractar tots els especialistes disponibles a Catalunya, com qui diu!
A ‘Spamalot’ li van demanar que construís una escenografia sense plànols, només prenent mides com a espectador. I en un temps rècord. El va obligar a experimentar, no?
Efectivament, tenia molt poc temps i els volums s’havien d’omplir amb porexpan. Però, en situacions normals, necessita molt temps perquè s’ha d’enfibrar. Em vaig fer servir d’una aplicació de la indústria i la vaig traslladar al teatre. Vaig trobar una fórmula que permetia fixar un metre quadrat en només tres minuts. Sense aquesta alternativa no hauríem arribat a temps.
Llavors no s’hauria pogut estrenar?
O hauríem decidit que les torres del castell, en comptes de la imatge a pedra, l’hauríem fet com si fos de fusta, amb llistons. Aquesta tècnica ja l’havia vist fer, però no l’havia provat mai.
Sempre hi ha altres solucions?
Sovint, fem una primera proposta amb alumini que pot ser molt fidel al disseny de l’escenògraf. Però llavors ve el productor i demana que sigui més barata i que la fem de fusta. Nosaltres diem que tindrà dificultats en el trasllat, muntatge, conservació. Els productors, llavors, responen que si l’obra funciona molt bé i hi ha prevista una llarga temporada ja s’atreviran a fer un escenografia nova, que es pugui traslladar fàcilment i que sigui resistent.
Hi ha reptes impossibles?
No dic mai no a res. Sempre he sabut resoldre tots els problemes. Van venir els de Vilafranca [de Jordi Casanovas], perquè tenien una idea de canvi de terra. Però ens ho ensenyaven amb un teatrí i un full de paper. A escala real no funcionava... Sovint son solucions senzilles.
També fa efectes per a mags.
Sí, hem fet un aparell per teletransportar un 4x4 Land Rover en directe. Ara me n’han encarregat per a El fantasma de Canterville, la nova comèdia de Joan Pera. La meva filla diu:“El mag ets tu, papa”.
Alterna de fet el disseny i la construcció d’escenografia. Com ho resol?
Quan soc constructor no em fico gens amb les idees de l’escenògraf; només proposaré millores tècniques. Un cop ens van convocar tres constructors al Teatre Lliure per valorar i pressupostar un disseny. Jo vaig donar una idea per millorar-la. El concurs el va guanyar un altre i va aplicar la meva idea; des de llavors ja no parlo en aquestes presentacions.