Cultura

Cinema

Activisme i sida

‘120 pulsaciones por minuto’ va guanyar el Gran Premi del Jurat en el Festival de Canes amb la seva recreació d’un moviment d’agitació

El director és Robin Campillo, que s’ha basat en records personals de la seva joventut

La lluita contra la sida al París de començaments dels noranta és el marc de 120 pulsaciones por minuto, una producció francesa que va guanyar el Gran Premi del Jurat en la darrera edició de Canes i que també s’ha pogut veure en altres festivals com el de Sant Sebastià. El director és Robin Campillo, que va debutar el 2004 amb La resurrección de los muertos, una producció de terror però amb un rerefons de metàfora política.

Els protagonistes de 120 pulsaciones por minuto són un grup de joves activistes que volen conscienciar la societat sobre la sida, i que s’inspiren en el moviment Act Up-Paris que es va crear el 1989 com a rèplica del model que ja existia a Nova York, en senyal de protesta contra l’establishment mèdic, polític i religiós. Tot i que el repartiment és bastant coral, un dels personatges principals és el que interpreta l’actor argentí –establert a França– Nahuel Pérez Biscayart, que es fica en la pell d’un noi combatiu i radical que porta la lluita fins al seu darrer alè vital. Pérez Biscayart tenia només quatre anys quan van tenir lloc els esdeveniments que relata la pel·lícula, però en una conversa amb El Punt Avui assegura que la visió que té de la sida la societat “no ha canviat gaire, l’estigma segueix pesant bastant sobre els seropositius”. “Tinc la impressió que al malalt de càncer se’l considera més heroic, mentre que del seropositiu es pensa que alguna cosa deu haver fet. I, d’altra banda, les campanyes de prevenció han baixat, així que tàcitament es transmet la idea que és cosa del passat.”

El desenvolupament dramàtic de la història de 120 pulsaciones por minuto fa una evolució des de la dimensió més col·lectiva de la infecció fins a la més d’individual. Segons l’actor, aquesta és una pel·lícula política, “no només perquè parla de política, sinó perquè mostra el drama íntim i també l’acció pública que un pot fer des d’aquest. L’origen de la política és utilitzar eines d’allò públic per poder canviar la situació que es viu”. Un factor que va ajudar a aquesta transició que fa la història és el fet que van rodar de manera cronològica, afirma, “la qual cosa ho va facilitar”. “Els temps interns de la pel·lícula tenen a veure amb els de la malaltia, que de sobte s’avança i es precipita”, hi afegeix. D’altra banda, “pel que viu el meu personatge, em vaig haver de tallar els cabells, vaig fer una dieta molt estricta que em va fer perdre 7 quilos... En la primera part vam poder crear més, jugar, ser una mica barrocs; en la segona mostràvem coses molt més crues que en la primera amagàvem”.

El director, Robin Campillo, havia militat en el moviment Act Up, i Pérez Biscayart matisa que 120 pulsaciones por minuto “és una ficció, no és un documental, ni és purament autobiogràfica. Però moltes de les coses que hi passen van ser viscudes per Campillo o pel seu coguionista, Philippe Mangeot, i els personatges estan tots basats en gent d’aquella època, combinats amb altres ingredients. És una reinvenció construïda a partir de records”. Gràcies a aquesta vinculació personal, els actors de la pel·lícula “vam poder accedir a detalls, a anècdotes, a allò que passava entre els bastidors d’Act Up i que la majoria de gent no veia”.

Robin Campillo té una trajectòria com a guionista en la qual destaca la guardonada La clase, de Laurent Cantet. I algun crític ha trobat paral·lelismes entre la sensació de naturalitat i versemblança que en aquesta pel·lícula tenien les escenes que transcorrien dins l’aula amb les reunions i assembles dels activistes de 120 pulsaciones por minuto. Però, tot i la seva vivesa, Pérez Biscayart aclareix que “tot el que es diu en aquestes seqüències estava escrit al guió, absolutament tot. Hi ha haver tres dies d’assajos previs al rodatge en què es van ajustar alguns diàlegs. Van estar rodades amb tres càmeres, amb la qual cosa sempre era molt viva la sensació d’escena col·lectiva i acaben donant la sensació d’estar improvisades o de ser documentals”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.