El procés, al divan teatral

“Fa anys, i sobretot els darrers mesos, estem vivim una situació política que porta a esdeveniments extrems. Les sensacions que tenim al matí no són les mateixes que tenim a la tarda. De totes, jo diria que la més gran és la impotència, que no sempre és dolenta: de vegades, és bona, perquè pot generar la necessitat de dir coses. I si es poden dir en una plaça, per què no es poden dir en un teatre?” Aquestes van ser les reflexions prèvies que es va fer el director del Teatre Lliure, Lluís Pasqual, per tirar endavant un cicle de lectures dramatitzades sobre el procés independentista català, que tindran lloc els dies 12 i 19 de febrer a l’espai de Gràcia en dues sessions (a les 19 h i a les 21 h).

Pasqual no va voler dur a terme l’aventura en solitari i va confiar a Joan Yago la selecció d’onze dramaturgs a qui es va fer el següent encàrrec: escriure alguna cosa sobre el procés amb total llibertat. Bé, una condició sí que se’ls posava. En la més pura tradició del teatre d’emergència anglès, que agafa l’actualitat com a matèria primera, s’havien de cenyir a unes càpsules de, com a màxim, deu minuts de durada.

Gota de poesia amarga

El primer pas era veure qui volia i qui podia participar-hi, tractant-se d’un tema que algú pot pensar que el compromet o que, senzillament, ja està sobreexplotat en els mitjans de comunicació i que no té raó de ser en un espai artístic. Victoria Szpunberg, Esteve Soler, Marta Galán, Guillem Clua, Llàtzer Garcia, Marc Artigau, Cristina Clemente, Clàudia Cedó, Helena Tornero, Sergi Belbel i Lali Alvárez han dit “sí, vull”. “Ha estat sorprenentment fàcil”, assegura Pasqual. Una altra cosa és que, d’entrada, gairebé tots els dramaturgs van exclamar el mateix: com es pot escriure sobre un assumpte que està permanentment mutant? A parer de Pasqual, el teatre pot fer aflorar les “universalitats de petitíssims conflictes” latents en aquesta història que s’està construint vertiginosament.

A Victoria Szpunberg no li venia gens de gust, però s’hi va avenir “per amistat”. El seu és un cas particular, ja que el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, i la seva dona, Txell Bonet, són els padrins de la seva filla. Cuixart li va escriure una carta des de la presó i ja no s’hi va poder resistir. “Crear un text amb la carta em va semblar pornogràfic”, diu, però, en canvi, sí que va tenir clar que volia que Txell Bonet fos la veu de l’escenari.

Cristina Clemente s’hi va animar de seguida, però li ha costat trobar el to. “No volia ser pamfletària, però és difícil empatitzar amb l’altre i, sobretot, justificar l’injustificable.” Marc Artigau ha tirat de l’humor perquè el més fàcil, diu, és “escriure amb ràbia”. I Lali Álvarez no ho podia concebre d’una altra manera que no fos des del punt de vista que ella creu que el procés ignora: el de la precarietat i les desigualtats socials. “Hi ha hagut una il·lusió de poder popular al servei d’una agenda política”, opina.

Mirades diverses a un tema complex. I des d’una dialèctica poètica que no carregarà el sofert ciutadà. En els textos predomina una “gota de poesia amarga”, avança Pasqual. Sergi Belbel només ha necessitat un segon per invocar l’instant que un policia aixeca la porra per amenaçar una dona que l’1-O volia expressar-se amb un vot.