Encara estimats

En un dia en que Barcelona semblava una d’aquelles ciutats grises i ennuvolades que la banda evocava en les portades dels seus àlbums més preuats (Raintown, del 1987, i When the world knows your name, del 1989), Deacon Blue van oferir el seu primer concert a Catalunya des del 1993, quan van fer a Zeleste un concert que TV3 –temps era temps– va retransmetre íntegrament. Molt ha plogut (sobretot a la ciutat on van formar-se l’any 1985, Glasgow) d’aleshores ençà. El pas del temps ha condemnat bandes escoceses coetànies com Del Amitri i The Silencers al bagul de l’oblit, però, en canvi, ha mantingut més ben conservada en la memòria de molts les cançons de Deacon Blue, un grup –com tants d’altres de provinents d’Escòcia– especialment estimats en la Catalunya de la fi dels vuitanta i principis dels noranta i que amb la publicació periòdica, ara, de notables treballs de pop acurat i adult, a més, evita viure només de les rendes del passat.

Dimarts, davant un públic veritablement ansiós per retrobar-los, amb gent de cinquanta anys redescobrint la seva faceta fan, Deacon Blue van fer lluir allò que, d’alguna manera, els feia especials: una fórmula efectiva de veu masculina i veu femenina –les de Ricky Ross i Lorraine McIntosh, parella artística i sentimental– cantant alhora tots els versos de cançons com Wages Day, Real Gone Kid (el seu èxit més rotund, estratègicament situat enmig del repertori) i Dignity. No van arribar a aconseguir allò que Ricky Ross va prometre, en un castellà esforçat, al començament del concert (“fer-vos viure la millor nit de les vostres vides”), però sí, en tot cas, després d’una versió del Forever young de Bob Dylan com a colofó, renovar la seva condició de banda encantadora i especial.