Teatre
Joel Joan
actor, interpreta la criatura creada per Frankenstein
“Frankenstein vol crear un superhome”
Avui som víctimes de les nostres màquines: sabem que pensen millor que nosaltres.
Joel Joan pensava que seria Víctor Frankenstein. Però Carme Portaceli li va oferir fer de Criatura. En principi, pensava que no tindria text, que només s’arrossegaria per l’escenari amb els braços cap endavant. Va llegir l’obra i el va entusiasmar.
Shelley era una dona revolucionària pel seu temps. Però el paper de la dona en la novel·la és clàssic. Per què?
Això se li hauria de preguntar a ella. En tot cas, va escriure un mite que, dos-cents anys després, encara ens fascina. Va saber llegir el seu temps. I parlar del present des del futur. Anuncia els perills de la ciència; ens alerta, adverteix que té una vessant perillosa.
El Renaixement posa al centre l’home, relativitza Déu. El romanticisme recupera el valor de la natura i adverteix l’home superb, d’una falta d’ètica.
Quan Víctor em dona la vida ja no em pot controlar. Els límits que em posa són circumstancials.
L’home, avui, crea robots més intel·ligents que nosaltres, però els posa un botó per desactivar-los, per si de cas.
La Criatura no té aquest botó. Aquest és el drama per a Víctor. Ara recordo la paranoia que vam viure amb l’efecte 2000. Avui ja som víctimes de les nostres màquines: sabem que pensen millor que nosaltres. Ens fiem del GPS, encara que a vegades s’equivoqui guiant-nos. Ens en fiem perquè sabem que l’espifia menys que nosaltres. En realitat, Mary Shelley té un pensament humanista moltpur.
L’imaginari diu que el científic més esquifit construeix un monstre cepat. Per què?
Perquè es crea per millorar l’espècie. De fet, això mateix perseguien els nazis: volien millorar l’espècie i convertir-se en homes superiors, crear el superhome és una de les grans obsessions de la humanitat. Frankenstein vol crear un superhome.
Com és un conte de terror el naixement d’una criatura?
Perquè ja no es depèn de la fecundació per fer persones.
“Com més aprenc, menys entenc el que m’envolta”, diu el seu personatge, que va de la foscor a la llum. No és contradictori?
Ell vol la llum, ser humà. Però s’adona que l’ésser humà és complicat. Veu que tots els coneixements no ompliran el buit de la persona, que només es pot omplir amb l’amor. I no arriba. És una paràbola tràgica.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.