“Sempre hi ha hagut música crítica, però ens l’amaguen”

Exactament. Em vaig trencar el fèmur i vaig haver de deixar la feina durant una temporada. Vaig aprofitar per començar a estudiar cant a l’Escola de Música Moderna de Badalona. Cal dir, però, que no em venia de nou. A casa meva els pares han cantat molt i la música ja figurava entre totes les meves inquietuds.

Si, vaig estudiar això, també antropologia, i finalment una mica per casualitat estic amb la música.

La cançó protesta és una etiqueta que remet a música dels anys setanta, amb una guitarra i una veu. La nostra aposta sonora és diferent, molt experimental. En realitat, la música de protesta no ha deixat mai d’existir, però no amb aquests instruments, amb aquest tipus de proposta musical. El hip-hop s’ha convertit en un vehicle molt important de crítica i de protesta. Ara, a més, hi ha cantants que són sotmesos a una gran repressió, com Pablo Hasel, per les seves lletres supercrítiques. Ara hi ha temptació d’autocensura? De cap manera. Jo no sóc de callar les coses.

Sempre ho ha estat, però ha tingut poca visibilitat, ens l’amaguen. La visibilitat depèn de qui controla els mitjans, i els gran mitjans sempre han preferit fer visibles aquelles coses que no trenquen res i en canvi amaguen allò que és crític i posa en qüestió moltes coses. No són independents.

Sí, serà la primera vegada. Ens fa molta il·lusió als dos, i al Marcel especialment perquè hi va viure molts d’anys i hi té amics i família. De fet, el seu germà Genís també és músic i és a Lleida, i d’alguna manera ens fa estar en contacte amb el que passa a Lleida.

Molt bé! És increïble, hi ha molt bona resposta, i omplir els locals amb un discurs crític i una proposta sonora tan experimental és per a mi una mica una sorpresa. Entenem que no és una proposta fàcil, sorprèn molt que ens hagin acollit així i ho agraïm molt.

Sí, és el nostre primer disc. Jo fa molt poc que canto. Abans d’aquest projecte, amb el Marcel havíem tret dos EP, que en realitat eren dues maquetes de quatre cançons cada una. I ara, d’ençà del 10 d’abril, el primer disc.

No pensem mai en etiquetes. Crec que ens n’hauríem d’inventar una per a nosaltres [riu]. En realitat, fem una mica el que ens ve de gust, sense pensar en estils ni modes concretes. Potser hi ha una cançó que volem que tingui intenció de Metallica però alhora amb la delicadesa de... fem la barreja al nostre cap i la reproduïm amb les possibilitats dels nostres instruments, que són la guitarra i la veu. Hi posem molta curiositat i provem coses noves que ens passen pel cap. És el nostre espai, el nostre joc.

De tot. Ara mateix la música folk, versions antigues, veus marismàtiques, molt de tradicional... Però mai he deixat d’escoltar Bjork, o Arca, que ha produït el darrer disc d’ella. Hi ha una noia que m’encanta ara també que és Kate Tempest. En Marcel i jo sempre escoltem música, molta musica.

Tenim un amic comú que feia una pel·lícula i necessitava música per als crèdits. En aquells moments jo feia el meu petit repertori, però sense ambició, mai havia pensat que podia entrar en un projecte musical. Però en Marc em va insistir que conegués un músic que feia de forma meravellosa una guitarra experimental, en Marcel, i que m’entendria molt bé. I així ha estat.

D’una manera fantàstica, sense cap problema amb el català. Una de les cançons més aplaudides és A la vida, en català, versionant Ovidi Montllor. Els encanta, a Astúries, Cantàbria, Leon, Burgos, Madrid, Tenerife. És molt bonic.