Cultura

Sidillà recupera una primerenca Duras, amb ‘La vida tranquil·la’

El poeta Antoni Clapés ha traduït per a l’editorial gironina la segona novel·la de l’escriptora

Publicada durant l’ocupació alemanya, hi pesa un tedi vital profund

El 1944, quan Marguerite Duras va publicar La vida tranquil·la, la seva segona novel·la després de Les impudents, tenia trenta anys, acabava de perdre el fill que esperava i el seu marit, Robert Antelme, membre d’una cèl·lula de la resistència com ella mateixa, seria arrestat per la Gestapo i enviat a Buchenbald, primer, i a Dachau, cap al final de la guerra. A la novel·la, però, no s’hi respira l’ambient opressiu del París ocupat, sinó la vida petita, mesquina, d’un costumisme aspre i una mica exasperant d’un poble de províncies, les Bugues, que es descabdella al voltant d’un crim, una relació incestuosa i una tremenda soledat. A l’assaig Écrire, publicat el 1993, Duras explica que havia tornat a llegir, al cap de trenta anys, aquella novel·la primerenca, escrita “d’una tirada”, de la qual assegurava no recordar res excepte l’última frase, i confessa haver-la trobat “magnífica”. És molt per a un llibre que situa vagament “en la línia trivial i molt llòbrega d’un assassinat”, encara que potser el que hi pesa més, afegeix, és la relació entre la germana i el germà, és a dir, l’amor, com quasi sempre en les novel·les de Duras, “un amor enlluernador, desconsiderat, castigat”, que reapareixerà en tota la seva obra posterior.

Per desgràcia, el lector català a penes està familiaritzat amb l’univers de Duras, tan a prop del sublim com a vegades ho està del ridícul, i s’ha hagut de conformar amb la sal gruixuda de L’amant, la seva novel·la més traduïda i probablement una de les menys interessants, sobretot des que l’adaptació cinematogràfica de Jean-Jacques Annaud la va rebaixar a un pseudoporno d’adolescent exòtica. Fora d’aquest títol, l’accés a l’obra de l’escriptora francesa ha estat desigual i massa espaiat: després dels anys seixanta, quan van aparèixer les traduccions d’Un dic contra el Pacífic i El marí de Gibraltar, no va tornar a despertar l’interès editorial fins a mitjan anys vuitanta, a redós de l’èxit que havia proporcionat a l’autora l’obtenció del premi Goncourt per L’amant, a la qual van seguir Moderato cantabile, un parell de peces teatrals i, més recentment (l’any 2000), els inèdits Quaderns de guerra. No hi ha hagut gaires més notícies de Duras entre nosaltres, ni tan sols aprofitant la commemoració del seu centenari, fins a la publicació a Labreu, el 2015, de La tarda del senyor Andesmas, i ara, amb la recuperació a Edicions Sidillà, dins l’acurada col·lecció narrativa L’Illa Roja, d’aquella iniciàtica La vida tranquil·la.

El poeta Antoni Clapés, que n’ha assumit la traducció, en subratlla el component autobiogràfic, un tret indestriable de tota la prosa de Duras i potser el pitjor entrebanc per acostar-s’hi: sovint aquest jo ofega i cau en un culte impúdic i obsessiu a la pròpia persona, tot i que no s’ha de subestimar la capacitat d’emmascarament de l’escriptora, que ja va desconcertar la traductora de La vida tranquil·la al castellà, la poeta Alejandra Pikarnik, sorpresa de trobar-la tan corrent, anodina fins i tot, “sense angoixa, sense literatura, com si pertanyés a aquest món”. És en l’escriptura, de fet, i no en la vida, que emergeix una autora amb un do prodigiós per al desig i la crueltat, una dona que es descarna, que s’exposa sense restriccions a les arestes del llenguatge. Aquesta habilitat és la que permet, com diu Clapés, que acabem adorant la Françou de la seva novel·la, que dubta, que no s’agrada, que se sent fora de lloc i, així tot, vol estimar i ser estimada, encara que sigui assumint la petita mort d’una “vida tranquil·la”. Ho expressa en un fragment del llibre: “Hauria pogut morir d’una de les mil maneres amb què es mor i tanmateix he aconseguit recórrer vint-i-cinc anys de vida, encara estic viva i no pas morta. Respiro. Dels meus narius surt un alè veritable, humit i tebi. Sense voler, he aconseguit no morir de res. I això continua amb obstinació, això que sembla aturat ara mateix: la meva vida.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.