El miracle dels bons americans

Hi ha una clara imperfecció a 15.17 Tren a París, de Clint Eastwood, que la converteix en una de les obres més estranyes de la notable filmografia del seu autor. Fa la sensació que som davant d’una sèrie B, rodada gairebé al marge dels estàndards industrials, però al mateix temps és una pel·lícula sincera que Eastwood tenia ganes de fer, perquè tenia ganes d’explicar algunes coses des de la vellesa, quan ja té molt poc a perdre. Aquest fet converteix tots els defectes en virtuts.

15.17 Tren a París forma part d’una interessant trilogia, completada per El francotirador i Sully, sobre la importància que tenen els gossos guardians per controlar el ramat. Els gossos guardians són els personatges anònims que en un moment determinat fan una acció correcta que els converteix en nous herois per a la seva pàtria. En tots tres casos, els protagonistes són gent que fa allò que ha de fer i que la seva creença els porta a dur a terme un determinat miracle. Mentre a El francotirador el camp de batalla era una guerra llunyana –Iraq–, en les altres dues pel·lícules el miracle té lloc en un món en què la guerra és global, on el perill pot ser a qualsevol racó. Mentre a Sully el miracle remetia cap a l’11-S, a 15.17 Tren a París la idea del miracle remet cap a l’estat de guerra que el gihadisme decreta a la població civil europea. En aquest cas els herois són gent que no ha triomfat a la vida, però que en un moment determinat estan disposats a dur a terme la pràctica del bé. Darrere de tot plegat hi ha certa ideologia que pensa que la missió sagrada dels Estats Units no és altra que salvaguardar la llibertat. Si Europa va ser alliberada pels americans, acabada la guerra, en la pel·lícula de Clint Eastwood ara salven al·legòricament Europa d’una massacre. Hi ha ideologia, però també una clara voluntat de parlar del miracle mitjançant la força que té el cinema per reconstruir la realitat i deixar la seva empremta documental enmig d’una pel·lícula de ficció.