Cultura

contes

Lluís Llort

Intel·ligència espessa

Si una dona, un home o fins i tot un matrimoni de vells noten que són una càrrega econòmica i que demanen massa atencions no està mal vist que se suïcidin per no ser una molèstia per als descendents. Això al Japó, a l’actual. Aquí, les persones grans, fins i tot les pobres i les malaltes, s’aferren a la vida, com diu Antònia Carré-Pons, “de manera instintiva”.

Quan el pare de l’autora del magnífic –diguem-ho d’entrada– recull de contes Com s’esbrava la mala llet va quedar afectat per un ictus, ella es va haver de familiaritzar amb els entorns dels hospitals, dels casals d’avis i dels geriàtrics. “Escriure és viure i aquests contes parteixen d’un fet viscut”, assegura. Vuit contes narrats des del punt de vista d’ancians –la perspectiva, la realitat, que ha volgut mostrar–, però també d’una filla i d’un net, recullen l’observació de Carré-Pons sobre aquesta època de la vida. “L’he escrit per salvar-me a mi, per entendre el que li ha passat al meu pare”, admet l’autora, que ha anat molt més enllà, dotant els relats d’un universalisme natural, gens impostat, d’una anàlisi gens ensucrada. No se’n riu dels vells, en absolut, però tampoc els glorifica.

I ho fa amb un estil despullat, molt en la tradició de la literatura russa que bé coneix, aromatitzat d’Alice Munro. Unes narracions efectives que diuen les coses, les situacions, els sentiments, tal com són, però aportant una esperança de futur i un marge ampli per poder estimar, tornar-se a enamorar o, si més no, aconseguir una companyia per al temps... que quedi.

Els tons varien, tot i que les sensacions que ens transmeten aquestes narracions resulten uniformes, perquè el tema està ben focalitzat. Es poden llegir alterant l’ordre, però és recomanable mantenir el que ha triat l’autora o, si més no, deixar per al final l’últim, Punt de creu, boníssim ell sol, però sublim com a colofó de l’obra. Un conte ple de simbolismes elegants sobre el fil de la vida, de l’evocació –gens carrinclona– del record. Una dona reflexiona tot contemplant un quadre inacabat, fet amb punt de creu, que mostra una casa amb paisatge i el capriciós cromatisme de l’existència.

“És l’edat del surrealisme”. Per això hi ha molt d’humor, gens groller, potser un pèl negre, quan toca. Un humor que no vol ocultar l’espai on ens fa entrar l’autora, tot i que no ens ve de gust, perquè la primera impressió és de decadència física i mental. La dels pares, la que ens espera a la cantonada, la que ja vivim. Potser no cal suïcidar-se, però tampoc girar-li l’esquena, com si no existís. I l’autora ens planta aquest panorama als morros amb un acuradíssim desplegament d’eines literàries.

És el setè llibre que publica, tots diferents, i per primer cop de contes. Seria injust etiquetar aquest com el seu millor, però em permeto la llicència d’opinar que, a mi, és el que més m’ha agradat. “[...] a la Llúcia l’ictus li ha canviat el caràcter, tan espontània i riallera que era abans i ara se li ha tornar la intel·ligència espessa”. L’Antònia Carré-Pons la té ben fluïda, la intel·ligència. I per molts anys.

Com s’esbrava la mala llet
Antònia Carré-Pons
Editorial: Club Editor Barcelona, 2018 Pàgines: 128 Preu: 14,50 euros


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.