“Ni hi pensàvem, en la possibilitat d’arribar al desè aniversari”

Més que imaginar-nos-ho, és que ni hi pensàvem. Vam néixer de la fusió de diferents grups i mai hem estat un grup tancat, hi ha entrat gent, n’ha sortit... Ens agradava fer teatre, vam dir: “Formem una companyia, fem el teatre que ens agradi… i ja veurem què passa.”

Has de comptar que per Teiatròlics hi han passat una cinquantena d’actors. Sí que hi ha un nucli que ens avenim en el tipus de teatre, en la manera de funcionar, i aquest grup és el que s’ha anat conservant sempre. És una qüestió d’afinitat. Però per a la resta, sempre hi ha renovació. I els que marxen no ho fan per res especial, sinó perquè ho volen provar i després volen descansar un temps, per motius de compatibilitats amb feina, família… Sempre anem a buscar actors si l’obra ho requereix. Per exemple, per a U, dos, tres! ens calien dues criatures. Què vam fer? No podíem cridar les de deu anys enrere i hem incorporat la Maria i en Pau. I quan vam fer En safata, ens calia un home musculat, un home de gimnàs, i no en teníem cap. Vam localitzar en Xavi, un noi que no havia fet mai teatre, i li ho vam proposar, li va fer gràcia i a còpia d’assajos ens en vam sortir. Sempre que ha calgut hem recorregut a gent que no és del nucli de la companyia, i si convé, gent que mai ha actuat però que té ganes de provar-ho. Això de cuidar i fer créixer una mica el planter ja ens agrada.

Va ser una dèria meva. Feia molts anys que en tenia mig treballat el text i el muntatge el tenia visualitzat. És una obra per a la qual necessites molta gent i no els tenia. En aquell moment, la companyia Més Mèdia m’havia proposat la direcció d’ un muntatge nou i feia poc que havia dirigit per als Amics del Cercle de Catòlics Des del pont estant. En tenir a mà tants actors, vaig creure que era el moment de muntar U, dos, tres!. Per evitar problemes de noms de companyies vam decidir dir-nos Teiatròlics, la cosa va funcionar i de moment hem arribat fins aquí.

No tot han estat comèdies. La pista no ho és i Bluf es podria dir que és una comèdia força àcida. Qui l’ha mort enganya una mica perquè el missatge de fons és seriós. La resta sí, que ho són. Si ens hi sentim més còmodes? El que passa és que ens agrada que, un cop feta l’estrena, es pugui dur l’obra a diferents llocs i quan voltes, veus que la gent vol comèdia. Tot i això, a títol individual, gent del grup hem interpretat gèneres de tota mena en les col·laboracions amb altres grups, amb Teatrebrik, amb els muntatges de Sant Martirià dels darrers cinc anys, amb Més Mèdia...

Això s’ha aconseguit els últims anys. És una feina que s’ha d’agrair a l’àrea de Cultura de l’Ajuntament i a tots els grups. Hi ha molt bona relació i això facilita demanar la col·laboració de gent o la cessió de material.

Tot ve del Cercle de Catòlics, hi havia molta activitat teatral i de mica en mica, per allò de l’afinitat, dins el Cercle mateix es van anar fent teatres diferents, va néixer l’Aula de Teatre… Jo penso que el més extraordinari de Banyoles no és que hi hagi tantes companyies, sinó que, a més, no ens trepitgem entre nosaltres, ja que es fan teatres diferents. Això dona molta riquesa, no és només una qüestió de quantitat sinó de varietat. En el vintè aniversari del Teatre Municipal, veure més de cent persones dalt de l’escenari feia impressió, i allà t’adonaves que el jovent que puja ho fa amb molta energia. Això sí que és extraordinari.

Estem movent idees, no hi ha res concret. A banda de la reposició d’U, dos, tres!, que ens va fer gràcia recuperar, els darrers muntatges, com Bluf o Desafinats, han estat idees originals fetes a mida per a nosaltres. Ens les ha escrit Mar Vilà-Duch. A l’hora d’anar a mostres i concursos tens l’avantatge que portes una cosa que no presenta ningú, que és original. El Bluf mateix, el vam estrenar fa cinc anys i encara el representem.

Sí, tot fa pensar que sí. Ara que hem tastat això de voltar amb un text propi... Però segur que pel mig ens surten col·laboracions amb altres produccions. Quan ens criden, ens hi tirem de cap. Ens agrada fer teatre.