Ferran Palau, la força del silenci

Es fa difícil, ara que un i altre estrenen disc, parlar de Ferran Palau sense fer-ho també d’El Petit de Cal Eril i parlar d’El Petit de Cal Eril sense fer-ho de Ferran Palau. “La nostra manera d’entendre la música és idèntica”, assegura Palau, que tindrà l’Eril en funcions de bateria en els seus pròxims concerts. “El vaig veure tocar fa molts anys, la primera vegada que va actuar al Pop Arb, i tot que no el coneixia de res, la connexió va ser immediata. Vaig anar de seguida a preguntar-li com era possible que encara no haguéssim fet res junts”, recorda Palau, que comparteix amb El Petit de Cal Eril la creació d’aquest “pop metafísic” en què, un i altre, circumscriuen els seus dos nous treballs. “Definir el pop metafísic... no és metafísic”, assenyala, però. “Així com la religió dona respostes a coses que no tenen resposta, el pop metafísic abraça la no-resposta...”.

El tercer disc en solitari de Ferran Palau –ànima, amb la seva parella, Louise Sansom, dels imprevisibles i enigmàtics Anímic– s’anomena Blanc (Halley Records) i és un dels discos més plàcids, lents i balsàmics que s’han fet darrerament a Catalunya. Cançons que sembla que flotin en el no-res i que Palau (Esparreguera, 1983) ha gestat a quatre mans amb un altre metafísic declarat: el guitarrista de Seward, bateria d’El Petit de Cal Eril i cosí seu, Jordi Matas, amb qui Palau, set anys més jove, manté ben vigent la connexió que va establir quan, en l’adolescència, li va començar a impartir “classes de guitarra sense solfeig, amb temes de Nirvana i Green Day”. “Tenim una forma de treballar increïblement intuïtiva”, revela Palau, que ja va comptar amb Matas quan, l’any 2012, va fer L’aigua del rierol (amb Amniòtic, la discogràfica de Pau Vallvé) i, tres anys després, ja amb Halley Records, Santa Ferida, així com altres projectes al capdavant d’Anímic. “Sabem que, d’alguna manera, hem trobat un rotllo que ens identifica”, admet amb orgull.

Amb l’única excepció de les veus que Louise Sansom afegeix a Res –un tema amb certa influència del hip-hop una música a la qual tant Palau com l’Eril recorren assíduament–, tot el que sona a Blanc és obra d’aquests dos cosins d’Esparreguera. I el que hi sona és una música “vaporosa, blanca, ingràvida” –adjectiva Palau després de rumiar-ho una estona– en què guitarres i teclats s’acaben confonent. “En Matas sap plasmar una visió de la música tridimensional”, li valora. “És capaç d’imaginar-se una cançó com una esfera...”.

Una de les millors cançons de Blanc es diu Flor espinada i comença amb una guitarra que recorda la del Wicked game de Chris Isaak, utilitzada per David Lynch en una sèrie, Twin Peaks, de la qual Palau –que, de petit, se li “encongia el cor” amb la sintonia d’Angelo Badalamenti– es manifesta fervent admirador. “És una sèrie que encaixa plenament en aquesta idea metafísica”, subratlla ben convençut. “La nova temporada, per exemple, l’he disfrutat moltíssim sense entendre res de res. I no he fet tampoc cap esforç per entendre-la perquè el fil de la història, de fet, no m’importa gens ni mica. M’interessa més l’atmosfera, la força dels silencis, decisions extravagants com la de convertir la branca d’un arbre en un dels personatges. I això és precisament el que busco quan faig cançons. M’interessa escriure’n sense saber què estic dient, fins al punt que si m’adono que allò que escric s’està fent massa evident, m’autocensuro.”

Sorprèn, d’altra banda, que venint d’un grup, Anímic, al qual se li ha atribuït sovint ser “un grup fosc”, Ferran Palau –que, últimament, es mostra fascinat pr un desconegut cantautor canadenc, Andy Shauf– jugui ara amb la idea de blancor. “La manera que té la Louise de parlar de les misèries té poc a veure amb la meva manera d’escriure”, considera. “I és per això que ens hem adonat que era convenient separar certes coses. Ella sap parlar de coses fosques amb una potència extraordinària i interpel·lant directament els agressors, però la meva energia és una altra.”