“Tot el cinema és metàfora”

Cadascú es busca la fabulació amb què se sent còmode. Hi ha gent que es fa catòlica. Jo em vaig tornar monstruòlic. Hi ha gent que troba Jesucrist i jo vaig trobar Frankenstein. Per mi, són figures que et parlen espiritualment. No hi ha figura del martiri, del calvari, més perfecta que Boris Karloff. Els seus ulls són beatífics, hi ha una mena d’innocència pasqual molt gran en aquesta figura. La història del cinema fantàstic és un santoral molt complex, i té un rang enorme: hi cap des de Reanimator fins a El espíritu de la colmena. Igual que en la literatura, si comences pel fantàstic més pur i dur, inevitablement acabes amb Victor Hugo, Oscar Wilde, Marcel Schwob, Edgar Allan Poe, Henry James... En transitar per un gènere, acabes en accepcions artístiques molt sofisticades. Els monstres del gènere són figures que m’han parlat espiritualment durant tota la meva vida.

La de Coppola, perquè, per mi, és l’obra d’art perfecta i imperfecta: les seves virtuts i els seus defectes són una sola cosa. La pel·lícula arrisca, guanya, perd, té una vocació poètica profunda, té un romanticisme absolutament desbordat... El millor Dràcula romàntic és, per mi, sens dubte, el de Gary Oldman. I ho dic amb el coneixement de causa del cinema de terror. Christopher Lee i Bela Lugosi estan espectaculars, però m’és igual, el Dràcula d’Oldman és el Dràcula.

No ho crec. És diferent, però temàticament El laberinto del fauno és molt ambiciosa, i El espinazo del diablo també... No es tracta tant que sigui més ambiciosa com que tingui una formulació més adulta: la reformulació de la infància que vaig fer fa vint anys i escaig va portar a uns camins. Però, ara que en tinc cinquanta i escaig, sento la necessitat de plantejar-me coses que tenen a veure amb les meves inquietuds d’adult, no amb les que em van sorgir de petit.

Jo crec que trigues 40 o 50 anys a refer-te de la infantesa. Els primers deu anys són el gresol de la merda, on et forgen una identitat i una idea del món equivocades, on heretes totes les ideologies dels vells, i et passes les altres dècades posant pegats. Ets un càntir trencat que perd aigua, però si aconsegueixes arreglar-lo amb pegats, tens temps de reformular-te en alguna cosa nova, i això és el que em va passar amb La forma del agua. Jo volia parlar de l’amor, del cinema, d’esperança. Totes les pel·lícules anteriors, és igual si es tracta de Pacific Rim o El laberinto del fauno, estaven impulsades per la idea de la pèrdua i la nostàlgia. La forma del agua és la primera interessada en la vida, en el sexe, en l’amor al cinema. És una pel·lícula vital, les altres eren poesia de cementiri, miraven cap al que es va perdre.

Cadascú té la seva biografia [riu]. La meva ve prenyada d’una idea d’intolerància en el terreny social que mai se n’ha anat. Com a mexicà, sempre he sentit una pulsió molt forta en l’àmbit racial, de discurs d’intolerància cap al teu origen, que ideològicament és molt destructiu. Per a mi ara és important parlar de l’altre, i que la solució a la por i a l’odi és l’amor, que és molt senzill i alhora molt difícil de practicar. Vivim un moment en què, dins l’àmbit de les relacions personals i de les xarxes socials, parlar de l’amor sembla maldestre, ingenu. En canvi, quan parles del cinisme i de l’odi, pots semblar més intel·ligent. Si dius que una cosa no t’agrada, sembles més intel·ligent que si dius que t’agrada.

Tot el cinema és metàfora, fins i tot el cinema realista. És impossible amb el cinema fer la realitat. Com deia Borges, “si jo faig poesia, la poesia és el món”. Davant d’aquesta impossibilitat, l’única cosa que et queda és la paraula, la metàfora, el conte de fades... Perquè això sí que és possible.

Això ja passava a El laberinto del fauno, en què el capità era un cavaller. La major part de la ultradreta és profundament galant. Els feixistes són persones finíssimes en els banquets i en les funcions socials. L’improperi, la imperfecció, són, per mi, profundament desitjables, són allò que ens permet ser humans.

La idea va començar quan tenia sis anys i vaig veure La mujer y el monstruo [1954], i vaig veure la criatura nedant sota Julia Adams amb el seu banyador blanc. Em vaig enamorar de Julia Adams i de la criatura, de l’amor que existia en aquella imatge, i volia que acabessin junts. I, com que no era així, volia corregir-ho. Per mi, la criatura és la definició encarnada de l’alteritat. La invisibilitat més gran dels personatges d’aquesta història és la de la criatura, que per al personatge de Michael Shannon és un ésser brut i fosc que ve de l’Amèrica del Sud. En realitat, pot ser això i, ben mirat, pot ser un Déu.

Buscava una manera de parlar de l’amor visualment, i vaig pensar en l’aigua. Al Tao hi ha una idea, que la pren també Bruce Lee, que l’aigua és l’element més poderós de l’univers, perquè no té forma, pren la forma del recipient on està. És fluida, però no l’atura ni l’acer, ni la roca... I això és l’amor. L’amor no té forma, és vàlid en totes les seves formes. I pot trencar totes les barreres –potser triga, però ho aconsegueix–. L’aigua apareix constantment en la pel·lícula. I vaig pensar que la criatura podia ser l’encarnació de l’aigua.

L’única vegada que ho he intentat, fins ara, ha estat amb El hòbbit, perquè de petit va ser un llibre vital per a mi. Mai vaig poder entrar en la trilogia dels anells, però en El hòbbit sí, perquè té un esperit més gentil. Ho intentaré amb Pinotxo: el vull ambientar en l’època de Mussolini. Em sembla un moment interessant per parlar de titelles. Els contes de fades en si no m’interessen gaire. Vaig escriure una versió molt especial i bonica de La bella i la bèstia per a Warner Bros., però no es va fer. Tinc 25 guions escrits, i només he fet deu pel·lícules. Dels 25 anys que fa que em dedico al cinema, 10 o 15 els he perdut escrivint guions que no s’han fet.

M’agraden Terry Gilliam, David Cronenberg, Romero... Són gent contestatària, amb una profunditat temàtica molt gran, i amb molta preparació artística. No hi ha millor facturació d’imatge que la de Gilliam, però continua vivint als marges de la indústria. Cada vegada que no roda, la humanitat és una mica pitjor.

Sally Hawkins i Richard Jenkins són un sol personatge, com dos hemisferis d’un mateix personatge. Ell parla per ella, i ella sent per ell. Ell està enclaustrat en un egoisme de no pensar en la realitat. Són una parella molt íntima. Vaig escriure el paper per a Sally Hawkins durant quatre anys, del 2011 al 2015, i ella va participar en el guió, em suggeria provar coses. El paper de Richard Jenkins no el vaig escriure per a ell, però va ser el primer i únic actor a qui el vaig oferir. A Michael Shannon sí que li vaig escriure el paper; volia un dolent que, a mitja pel·lícula, tingués un parell de moments en què també s’entengués que està pressionat, que té emocions, encara que siguin equivocades.