Cultura

Eneko Sagardoy. se’n parla

Actor. Bernat Salvà

“Necessitava encarnar algú normal, sense cap pròtesi”

Als 24 anys, Eneko Sagardoy (Durango, 1994) ha saltat a la fama amb el Goya al millor actor revelació pel seu paper de gegant a Handia. D’aquí a dues setmanes el veurem en un altre film en basc, Errementari. El herrero y el diablo, i acaba d’estrenar Cuando dejes de quererme. En aquesta pel·lícula, tothom pensa que el seu personatge va fugir, 34 anys enrere, però en realitat va ser assassinat.

És casual que el seu personatge a ‘Cuando dejes de quererme’ sigui de la seva mateixa ciutat, Durango?

És totalment casual. Vaig fer el càsting sense saber-ho, i en llegir el guió em va sorprendre, mai m’havia passat. Va ser molt bonic. A més, el rodatge es va fer en gran part a la zona, a les muntanyes d’Urkiola, que són precioses... La pel·lícula mostra un Durango molt oníric, profund, amb el bosc meravellós que tenim...

Com va plantejar en poques escenes un personatge tan important a la trama?

Ja sabia abans de rodar que els flashbacks són bastant desagraïts, perquè tallen el fil narratiu present. És un personatge que tota l’estona està a la vora de l’abisme. Em vaig construir un background per tenir on agafar-me. I vaig prescindir bastant de la part del guió que se situa en el present [quan la filla investiga la seva mort]. Sentia que feia una pel·lícula diferent a la que estaven rodant la majoria dels dies.

Què el va atraure del projecte?

Poder encarnar un personatge normal, sense cap pròtesi ni afegits, perquè acabava de rodar Errementari [hi fa de diable] i Handia [fa de gegant]. A part, em semblava que tenia unes emocions molt profundes, portades molt al límit, i és una persona que durant tota la pel·lícula es troba en una mena de corredor de la mort. Suposava un gran repte.

Amb els anys que portem sense activitat d’ETA, és més fàcil parlar-ne?
Em sembla important parlar del passat, i ETA en forma part. Aquesta pel·lícula és un thriller i una història d’amor, i si un dels elements és ETA, per què no fer-ho? També s’ha rodat Lasa y Zabala o Fe de etarras. El cinema és per explicar què passa avui en dia i també què va passar.

‘Handia’, ‘Errementari’, ‘Cuando dejes de quererme’... Com viu aquest moment?

Molt content! Ha estat una casualitat que el treball fet durant dos anys s’estreni tot alhora i s’hagi ajuntat amb el premi Goya. És com si fos primavera per a mi. A més, són pel·lícules molt diferents entre elles i m’han donat l’oportunitat de mostrar a l’espectador un ampli ventall del que puc arribar a fer, i a més poder formar part de dues pel·lícules en basc ambicioses. Per tant, em sento un privilegiat.

Costa treballar en projectes en basc com ‘Handia’ i ‘Errementari’?

Fa uns anys potser era més difícil, però jo, que tinc 24 anys, estic creixent sense cap tipus de complex en aquest sentit. He protagonitzat aquestes dues pel·lícules en basc que han estat alabades per la crítica i el públic, dues apostes de gèneres molt diferents. La meva percepció és que tenim una indústria molt sana, i que el públic respon. Jo crec que la gent veu una pel·lícula i la valora pel que explica, l’idioma passa a un segon pla. El llenguatge cinematogràfic és molt més poderós. Això no treu, evidentment, que em sembli un valor molt important fer pel·lícules en èuscar, és un idioma que ho ha tingut més difícil que altres. Per tant, tot el que es faci per normalitzar-lo i posar-lo en valor em sembla fenomenal.

Com va viure el moment del Goya, que a més és el primer que es va lliurar?

Sí, ja em van avisar que seria el primer premi, i estava molt nerviós quan va començar la gala. Quan van dir el meu nom va ser un moment de felicitat absoluta, no ho podria explicar amb paraules. Només recordo el que sentia: que el meu cos tenia ganes de pujar a l’escenari i donar les gràcies a moltíssima gent que m’ha donat suport, sense deixar-me ningú.

‘Handia’ no es va endur els premis a millor pel·lícula i direcció. Ho vau viure igualment com una festa?
Ho vam viure com una autèntica festa. Ja ho vivíem així en saber que teníem tretze nominacions. Comptàvem que guanyaríem entre dos i quatre premis Goya, guanyar-ne deu va ser una sorpresa absoluta i una satisfacció molt gran. Van premiar departaments tan diferents, que al final de la gala sentíem com si haguessin premiat el conjunt de la pel·lícula. El premi més gran és que hem tornat a 55 sales.

Quan van dir el meu nom als Goya va ser un moment de felicitat absoluta, no ho podria explicar amb paraules



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.