“El volum i les formes d’una escultura generen grans seduccions”

Els organitzadors, que són els Amics de Ca l’Arenas, fan homenatges i quan van venir a veure’m ja els vaig dir que no en volia cap, i se’ls va ocórrer muntar aquesta mostra de 70 anys d’ofici, en la qual es fa una retrospectiva de la meva trajectòria amb algunes de les meves obres des dels inicis i fins a l’actualitat.

No m’agraden. He anat a molts, però els homenatges d’ara són tristos. A finals del segle XIX i principis del XX aquests actes consistien en uns dinars impressionants i era una autèntica festa. Tot i això, hi ha persones que es mereixen que se’ls recordi, i no parlo de mi. Com que els organitzadors són unes persones que estimen la ciutat, la cultura i ho fan de manera altruista, no els podia dir que no.

Triar-les no, tinc memòria i la meva dona té uns arxius exhaustius de tota la meva obra. El que passa és que una part important no l’he portat perquè és lluny o a l’estranger. He mirat de recopilar tot allò que estava més a prop de Mataró. El muntatge no segueix una mentalitat de calendari, sinó a través de personalismes, d’aficions, de sentiments i de les meves peculiaritats.

Per exemple de Mataró, el record del Racó, que va ser un ens on es va fer molta cultura i per on van passar els literats més importants del país. D’aficions hi ha la faràndula, el teatre, el circ o la Nova Cançó. Soc un producte del franquisme amb les pors i els temors d’aquella època, i això ens alliberava. Una altra peculiaritat és el fet que quan jo vaig iniciar-me com a escultor ho vaig fer amb el granit, i d’aquesta època hi ha una representació, i després hi ha la peculiaritat de la llengua.

Sí, gairebé tots de parla catalana, des de la Catalunya del Nord fins a les Illes i València.

Sempre havia dibuixat i quan era escolar les millors notes eren d’aquesta matèria. Era la meva obsessió i volia ser il·lustrador i ninotaire. Em vaig convertir en escultor d’una manera que no es pot explicar. Va sorgir. Ho he parlat amb altres artistes i ningú sap dir-me el perquè. Hi vas a parar potser perquè el volum i les formes generen una gran seducció, però és un misteri.

Soc figuratiu perquè crec en la figura humana. Però aquesta obsessió també m’ha portat, per exemple, a interpretar arbres.

L’arbre és també un ésser viu i una altra de les meves peculiaritats és la forma vegetal.

Sí, ja de petit m’agradaven i feia moltes caricatures. Amb el retrat he aconseguit apropar-me a gent important del país. Amb 70 anys d’ofici n’he fet molts per encàrrec. Tenen els mateixos problemes de composició, d’expressivitat que qualsevol obra, amb l’afegit que la peça s’ha d’assemblar a la persona retratada i aquí no pots fallar.

A la llarga t’estimes tot el que has fet. Quan et fan una retrospectiva com aquesta sovint recordes i et sorprens a tu mateix observant una peça que vas fer fa cinquanta anys. Si hagués de contestar a la pregunta, cosa que no m’agrada, buscaria l’expressivitat d’algun retrat. Sobretot el que vaig fer a Josep Pla o a Salvador Espriu. D’obra religiosa posaria la de l’abat Oliba que és a Montserrat i en el camí de la cova, La Visitació.

Durant una beca que vaig guanyar per anar a Itàlia, l’any 1970, vaig descobrir el guix no com a material per fer els motlles sinó com a matèria primera, i això va donar un tomb a la meva escultura.

L’Ajuntament de l’Alguer volia fer un monument a Salvador Espriu i van venir a casa per veure el treball que feia. Però al final no va poder ser i m’hauria agradat posar una peça meva enmig del mar Mediterrani, però són coses que passen.

Sempre, i no tinc prou hores per fer-ho tot.