Recuperen la primera biografia de Carles Riba

“De 1943, en què torna de França, fins a 1953, en què celebra el seixantè aniversari, s’escolen deu anys de glòria ascendent per al nostre humanista. Però els seus coetanis no són sols a admirar-lo, sinó que són els joves que l’agafen novament per bandera. Heus ací el cas insòlit d’un mestratge que es perpetua durant tres generacions.” Ho va escriure Albert Manent en un dels capítols de la primera biografia de Carles Riba (1893-1959), publicada quan feia tot just quatre anys de la mort del poeta per encàrrec de Joan Oliver, que dirigia la col·lecció de l’editorial Alcides. El retrat, condicionat per les circumstàncies anòmales del franquisme (s’ha de llegir “exili” allà on diu “França”, posem per cas, i els joves que l’erigeixen en símbol ho faran a través d’una obra que circula clandestinament), es considera la primera pedra del gran monument intel·lectual que va ser Riba (“una estàtua de marbre sagrat”, en dirà amb reverència Oliver), la figura del qual no deixarà de créixer en els anys següents com un referent ineludible de la renovació cultural catalana. Al cap de vint anys, el 1987, el mateix Manent publicaria la segona edició del text, revisat, ampliat i corregit, a la col·lecció Gent Nostra de Nou Art Thor, la mateixa de què s’ha servit ara Edicions Cal·lígraf per recuperar-lo en un nou volum que incorpora, a més, una antologia poètica comentada, a cura de Jaume Medina, un dels principals experts en l’obra de Riba.

Carles Riba. Biografia i antologia poètica comentada renova aquella crida que feia Joan Oliver el 1964 a “explotar fins al límit l’exemplaritat de Riba” com una herència col·lectiva, a venerar-lo fins i tot com un sant, “un dels justos”, perquè “ell, tot sol, valia per una Acadèmia i per un Alt Comandament”. Exagerava, l’editor? Fixem-nos que fins i tot el gran satíric que era Pere Quart es posava ferms davant el mestre, tement que en “el present sempre tèrbol i movedís” (un altre eufemisme per al·ludir a l’arbitrarietat dictatorial), la memòria es tornés superba i desagraïda. Manent, que va conèixer Riba quan tenia catorze anys, va poder servir-se encara del testimoni de Clementina Arderiu, vídua del poeta, i del seu propi record de les tertúlies que s’organitzaven els diumenges a la tarda a casa de la parella i que freqüentaven Josep Pous i Pagès, Rosa Leveroni, Xavier Benguerel, Josep Obiols, Joan Vinyoli, Salvador Espriu o Joan Triadú. Jaume Medina, en la introducció del present volum, lamenta no haver tingut accés a aquestes fonts quan va escriure la seva pròpia biografia, publicada el 1989, però sí en canvi a “la pedrera inexhaurible” de la seva copiosa correspondència (editada per Carles-Jordi Guardiola) i a l’arxiu metòdicament conservat pels seus fills.

El document d’Albert Manent, però, tot i la brevetat exigida per una col·lecció popular de biografies, conserva encara avui l’amenitat i la immediatesa de l’època, i permet descobrir un Riba juvenil i aplicat, “guarnit d’un plec una mica burleta al llavi” com l’evocaria Sagarra, que llegeix Stevenson, tradueix Virgili i estudia esperanto, que comparteix aules amb el pare d’Antoni Tàpies, que visita Joan Maragall pocs mesos abans de la seva mort i que en un racó del taller d’orfebreria de Ramon Sunyer s’enamora perdudament de la filla d’uns altres argenters, una joveneta que llegia Francis Jammes amb fervor i que es deia Clementina, Amaril·lis en els poemes que li dedicarà Riba. El llibre és ric en dades i detalls lluminosos sobre un Riba que durant anys va haver de fer de “bastaix distingit”, multiplicant els seus dons per guanyar-se la vida, tot i que a la vintena ja era una personalitat “lleugerament mítica”. Josep Pla no tenia cap dubte que havia instaurat un model d’intel·lectual insòlit al país, allunyat de l’extravagància, l’adulació i el pintoresquisme, i el biògraf hi afegeix encara una altra qualitat preciosa: la seva contribució a la creació d’una llengua, no només com a lexicògraf de Fabra, sinó sobretot com a traductor. La seva versió de l’Odissea, diu Manent, més el Nabí de Carner, bastarien per reconstruir la llengua sencera si no en quedés cap altre document.