Germans del ‘funky’

Per als fans del hip-hop, els Brodas Bros són unes estrelles que no necessiten recomanació. Aquí, a casa, són tot un referent i a fora, se l’estan guanyant a còpia de gires internacionals, la propera a la Xina el mes que ve. I si han estat capaços d’aixecar el públic amb un espectacle de música tradicional (Vaivé), d’electrònica (Br2) o clàssica (Pere i el llop), què no són capaços de fer amb el funky? Dissabte a la nit, al Teatre Municipal de Girona, en vam ser tots testimoni, i copartícips, on la formació de Pol i Lluc Fruitós, Berta i Clara Pons i Marc Carrizo van representar la seva última producció: James Brown Tribute. Una anunciada block party –festa pública que congrega membres d’un mateix barri– que tenia com a fil conductor la música negra de ritme sincopat que tant va marcar un estil el recordat Soul Brother Number One (aka James Brown) amalgamada amb la dansa d’estil hip-hop. I certament, pocs no van gaudir de l’energia desbordant i contagiosa d’aquesta vetllada i menys els que es van quedar asseguts a la cadira.

Amb el públic entregat des del primer instant, aplaudint cada intervenció, l’espectacle va ser un no parar de música i ritme, encadenat per greatest hits com Stay with me, I feel good o, no hi podia faltar, el Sex machine ja integrat en un medley final no apte per a tios durs que no ballen. Les coreografies, espectaculars i impecables tècnicament, salpebrades amb picades d’ullet i sentit d’humor –per exemple quan va sonar el tema de la banda sonora de Superdetectiu a Hollywood– s’encadenen una rere l’altra amb pauses que ja s’encarreguen d’omplir musicalment la banda que els acompanya en l’espectacle: Nación Funk All Stars, amb Lalo López, antic integrant de la Fundación Tony Manero, al capdavant d’un grapat de bons músics integrat per Guilliam Sons (saxo tenor i flauta), Roger Martínez (saxo alt), Marc Benaiges (bateria), Adri González (teclats), i amb la veu de Michel Clavero.

Tot un caldo i tones de carn d’olla funky –com va fer referència Lalo López adaptant a la catalana la recepta de Memphis Soul Stew– que el públic va degustar amb ganes. Tant, que quan van demanar voluntaris a l’escenari una mica més i s’enfonsa. Això sense dir que vam poder aplaudir autèntiques estrelles per un dia. I seria injust no fer una menció especial a la gran sorpresa de la nit. Immensa, com la corpulència del seu cos i la veu portentosa que va desplegar Jonathan Herrero, al qual no li va caldre micro per arribar a tocar la fibra quan va cantar cançons com It’s a Man’s Man’s Man’s World.

Una autèntica festa, amb tots dempeus.