Cultura

ESPAI TÒNIC

GUILLERMO BASAGOITI, OLGA SANTOS I ORIOL TERRATS PORTEN EL CENTRE CREATIU DE VULPELLAC

“Ens interessa l’artista en brut, l’hereu del pintor de les cavernes”

Creat el 2014 com una plataforma per a la investigació i la creació, l’Espai Tònic s’ha fet un lloc en el circuit expositiu per una programació que cedeix tot el protagonisme als artistes

L
’Espai Tònic va néixer l’any 2014, a l’ antiga fàbrica de ceràmica Cuxart de Vulpellac, de la trobada de tres amics procedents del món de l’art i el disseny: l’escultor d’origen asturià Guillermo Basagoiti, el dissenyador Oriol Terrats i la seva dona, Olga Solà, psicòloga i experta en comunicació, música hindú i sànscrit. La sala s’ha convertit en quatre temporades en un centre de referència per a artistes i creadors. La clau del seu èxit és precisament el treball en equip, la bona entesa i la voluntat de tornar a l’art tot el protagonisme que li han pres el mercat i la tutela institucional. Les respostes són tan compartides, que estan d’acord a no fer distincions de veus.
Com s’aconsegueix que funcioni una associació com aquesta?
Amb una bona sintonia. Cada un és com una porció del mateix formatge: en Guillermo hi posa la creativitat i és qui contacta amb l’artista i s’encarrega més del muntatge; l’Oriol s’ocupa de la imatge gràfica de cada projecte, i l’Olga és qui dona forma al contingut i té cura de la comunicació. Ens entenem molt bé perquè, a més, ens coneixem de fa molt de temps. L’Olga i l’Oriol són parella, i amb en Guillermo l’Olga hi havia treballat en una empresa de lloguer de vaixells, a l’Estartit. Quan en Guillermo buscava un local prou espaiós per instal·lar-hi el seu taller d’escultura, el vam acompanyar per instal·lar-hi l’empresa de disseny i publicitat, i així va néixer l’Espai Tònic.
I el propòsit inicial ja va ser convertir-lo en una sala d’exposicions?
És més que això: és una plataforma per a l’experimentació i la creació, un lloc de trobada entre l’artista i el públic, i estretament vinculat al territori on està implantat. Les exposicions, però, són una part important del projecte, perquè és el que dona visibilitat a la programació. Ara que estrenem la quarta temporada, hem fet recompte de les exposicions programades des del 2014, quan vam obrir, i són una trentena, per les quals han passat prop de noranta artistes.
És un bon balanç...
N’estem molt contents. Cada any organitzem tres exposicions de gran format a la sala principal, coincidint amb els mesos de febrer a maig, els d’estiu i de setembre a desembre, i la resta les muntem a l’anomenada sala Blanca, que és un espai més recollit i de més mobilitat: aquestes les canviem cada quinze dies o un mes, per donar més dinamisme a la programació i oferir oportunitats d’exposar als artistes. A part d’això, també organitzem presentacions de llibres, espectacles de dansa, debats i algun concert.
Quin és el tret que singularitza Espai Tònic, a banda de la seva localització en una antiga fàbrica de ceràmica?
El fet que ha estat creat des del seu origen sota la mirada de persones que també som artistes. Per la nostra feina, sabem quines són les necessitats que tenen i amb quines mancances es troben, i intentem resoldre-les. El nostre espai és independent de qualsevol influència política o institucional, i això es nota. El protagonista del nostre espai és l’artista.
I quina classe d’artistes acolliu?
Contemporanis, per descomptat. I sobretot aquells que han quedat marginats perquè, tot i tenir una sòlida trajectòria traçada, no formen part dels dos extrems que potencia l’oficialitat: els artistes emergents i els artistes morts.
Per tant, la majoria?
Exacte, però no se’ls dona prou suport. En aquest sentit ens definim com una entitat privada amb vocació de servei públic. Aquí obrim les portes a tothom; l’únic requisit és la qualitat. Si es tracta d’una proposta minoritària, no passa res, l’art sempre ho és, però almenys que sigui de qualitat.
I funciona, la fórmula?
A les nostres inauguracions ve la gent que vol conèixer l’artista, i sempre fem el ple. Ve moltíssima gent. En altres llocs l’atenció se l’emporta el regidor o el comissari. Aquí ens interessa únicament l’artista, l’artista en brut, l’hereu directe del pintor de les cavernes, tot passió, que per mitjà de l’art sap revelar la realitat des d’un altre angle.
Feu també funcions de galeria?
No pensem com galeristes, i per tant el nostre objectiu no és vendre. Si no et mous per diners, la manera amb què afrontes la teva activitat canvia molt, i la manera amb què és percebuda, també.
Acabeu d’inaugurar una exposició de retrats de Javier Garcés. Què us atrau, d’aquest artista?
En Javier és un artista sensacional. En la seva obra aconsegueix revelar sempre alguna cosa que a simple vista no veus. Amb els retrats, es pren el seu temps en cada sessió fins que t’abandones i aflora el teu jo veritable. En contacte amb ell, aprens a mirar, i això és miraculós!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
opinió

La Mina o la realitat amagada

Més novel·la... gràfica

Barcelona

La rèplica publicada

BARCELONA

Les rambles catalanes, el rovell de l’ou

Girona
Ferran Utzet
director del muntatge "Un, ningú i cent mil" que s'estrena demà a la Biblioteca de Catalunya

“Una obra de teatre que viatja fa país”

BARCELONA
GABRIEL SCHMITZ
PINTOR. DORTMUND, 1970. INAUGURA EL 16 DE MAIG A LA GALERIA JORDI BARNADAS

“La funció de l’art és mostrar el que no volem veure, el que ens afecta”

barcelona

Sota amenaça tova

Barcelona

Tres gironins acaparen el lloc dels més venuts

Girona

Pels nostres presos

Barcelona