Cultura

Cultura

‘Fuga de conills’, el retrat agredolç d’una generació

La nova companyia Zero10 estrena avui a La Planeta la seva primera obra, escrita i dirigida per Martina Cabanas (Els Joglars)

Està interpretada per Pau Zabaleta, Maria Cirici i Artur Rodríguez

“És una reflexió sobre les nostres vides i la gent del nostre entorn: persones que ja són a la trentena i continuen fent feines que no els pertoquen per edat. Tu t’havies imaginat que, a 35 anys, estaries en un altre lloc i continues compartint pis”, expliquen els membres de la nova companyia Zero10 Teatre sobre la seva primera obra, Fuga de conills, que s’estrena avui a la sala La Planeta de Girona (21 h), on també es podrà dissabte (21 h) i diumenge (18 h), abans de representar-se durant quatre setmanes, de l’1 al 25 de març, a la sala Atrium de Barcelona.

“Un discjòquei que mescla Bach a les 4 de la matinada. Un conill amb fòbia de Spiderman. Unes ratlles de coca. Un gran eslàlom a ritme del David Bowie...” Així es presenta en societat aquesta agredolça “crònica d’una frustració” generacional, escrita i dirigida per Martina Cabanas, coautora dels darrers tres textos teatrals representats per Els Joglars, i interpretada per l’actor gironí Pau Zabaleta, Maria Cirici i Artur Rodríguez, que també exerceix de discjòquei, amb discos de vinil, en una obra en què la música té un paper primordial, com l’humor. En escena donen vida a dos actors que fan de conills en festes infantils i un discjòquei que fa mescles en bars de mala mort. “El to realista de l’espectacle evoluciona i és substituït sovint per un to més oníric que lògic, amb uns interludis més propis de la dansa contemporània que del teatre de text, on els actors s’expressen amb els seus cossos en moviment”, s’afirma a la sinopsi de l’espectacle, que parla de professions creatives, però que no pretén ser una obra corporativista sobre com ha afectat la crisi la gent del món del teatre. “El que intentem transmetre ho poden compartir altres persones, ja siguin arquitectes o caixers de supermercat. Parlem d’una frustració generalitzada que és fruit d’una societat molt competitiva marcada per la dicotomia èxit/fracàs”, diuen. Aquesta “fuga endavant” vol ser un mirall fidel del que passa al carrer, fins i tot en el bilingüisme del text escrit per Cabanas, que s’acaba convertint en “un cant a l’amistat, perquè els amics són la família del segle XXI”.

I tot això es posa en escena amb una narrativa gens lineal, sinó més aviat calidoscòpica i impressionista, que utilitzat diversos llenguatges: del teatre més realista al més visual, les màscares, el teatre dansa, la música, etc. De fet, aquesta combinació desacomplexada d’ingredients escènics vol definir la marca de la casa de Zero10 en futurs muntatges. A propòsit, el nom de la companyia és una referència al món digital, però també defensen una visió analògica de la vida, no només perquè el discjòquei fa servir discos de vinil –dels Jacksons i Amanda Lear a David Guetta i, sí, Bach–, sinó perquè se senten hereus d’una tradició teatral en què “tot està inventat” però sempre es pot “copiar dels millors”. Un exemple: ahir tenien previst voltar pels bars de nit gironins, vestits de conills, i repartir fulls volander per promocionar l’obra, sense renunciar evidentment a les xarxes socials com a eina de difusió. Ells són els seus propis gestors de comunitats i, en definitiva, tots els membres de l’equip són també “productors” d’una obra en què han invertit moltes hores i esforços.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Últim i brillant Candel

L’obra pòstuma de Carme Miquel, a Bromera

barcelona
NÚRIA GÜELL
ARTISTA

“Tot l’art és polític”

barcelona

Reformen el Tresor de la Catedral per potenciar el Tapís

Girona

L’Ajuntament de Reus suspèn el Trapezi

REUS
Avinença editorial

Avinença editorial

Barcelona

El COAC rep plànols i croquis de Pericas i Manuel Martín

Girona
Crítica
teatre

Retorn de Cunillé i La Ruta 40 a pauses i ànimes

El sector de l’art, en xoc

barcelona